Pep Guardiola no seguirà com a entrenador del Barça. I si amb això no en teníem prou, Tito Vilanova serà el seu successor a la banqueta. Com molt bé va dir ahir Andoni Zubizarreta a la roda de premsa, “aquí teniu el vostre titular”.

La marxa de Pep Guardiola era inevitable, i rumorejada des de fa dies, mesos i anys. Ha estat entrenant aquesta plantilla més anys dels que s’hauria imaginat mai, i ha plegat quan ho ha cregut oportú. Sempre va dir que en el moment en que ell no es veiés capacitat per seguir motivant , per seguir tenint la plantilla en tensió competitiva, plegaria. I sembla evident que aquesta temporada alguns jugadors no han estat al seu màxim nivell, i va ser per problemes de motivació. Els partits fora de casa contra Reial Societat, Getafe, Villarreal, Espanyol, Sporting, Granada i alguns més, l’equip no estava al seu nivell. Amb aquelles ganes boges de sentenciar el partit el més ràpid possible. És més, segons el propi Guardiola, al octubre-novembre ja tenia decidit que no renovaria. Malauradament pels barcelonistes, el partit contra el Madrid de la passada setmana tampoc va ajudar a fer-lo canviar d’opinió.

I és que per bé que ho faci qualsevol altre entrenador, fins i tot acostant-se als seus èxits esportius, mai serà igual que Guardiola. Quan el Barcelona va superar el Goteborg i es va classificar per la final de la Champions del 1986, un noiet de 15 anys corria cap al centre del camp a demanar la samarreta a Víctor Muñoz, qui havia marcat el penal decisiu. Tots coneixem aquella foto, la de Guardiola d’aplegapilotes, amb Víctor Muñoz. Ja com a capità del Barça, uns anys després, en un duel contra el Madrid Guardiola es va dirigir a l’àrbitre i li va recordar que estava jugant amb les emocions de tota una nació. Sempre s’ha dit que Iniesta, a la seva habitació de la Masia tenia dos pòsters enganxats: un era de Catherine Zeta Jones, i l’altre de Pep Guardiola. Com Cesc Fàbregas, que encara guarda com un tresor una samarreta de quan era cadet firmada per Guardiola.

Guardiola és un mite del barcelonisme. Si jugués a bàsquet, se li hauria retirat la samarreta quan es va acomiadar com a jugador. Així que ara, després d’aquests 4 gloriosos anys a la primera plantilla, els elogis i gestos cap a Guardiola sempre seran pocs. Guardiola és probablement la persona més important de la història del barcelonisme, i el que ens fa més il·lusió a tots és que sabem que tornarà.

Potser com a director esportiu, com a portaveu, o directament com a president. I ho farà bé, perquè sempre que ha fet alguna cosa pel Barça ho ha fet bé. Fins aviat, Pep. Se’t trobarà a faltar abans, durant i després dels partits. T’entenem, t’estimem, i respectem la teva decisió. Però ens segueix sabent un greu que no t’imagines. Gràcies. 

Llegir més...

Vaig esperar al resultat de la segona eliminatòria de la Champions per escriure sobre la eliminació del Barça. Ens agradi o no, és molt diferent pel Barça que el rival pel Chelsea sigui el Bayern o el Madrid. I per sort pel Barça, a la final no hi haurà el Madrid. En un bonic partit, el Madrid va patir massa pel resultat, va pecar de conservador i a la tanda de penals no va estar encertat. 

El barça va viure un malson. Per tercer partit consecutiu, la possessió i les ocasions no es van transformar en el marcador desitjat. Tot i que durant breus moments el Barça ho tenia tot de cara, amb el 2-0 i el Chelsea sense el seu capità. Va ser un moment molt breu, fins que Ramires en el temps afegit (una altra vegada) va marcar el 2-1, i el Chelsea tornava a estar classificat.

La segona part va ser un drama pels aficionats i jugadors blaugranes. Iniesta va fallar una sol al minut 47, Messi va fallar un penal que sentenciava la eliminatòria, un gol anul·lat, un xut al pal a l’últim instant... i el gol de Torres. Si. El jugador que en tota la temporada ha marcat molts pocs gols, va aparèixer ahir per empatar el partit, i sentenciar el Barça. Cada minut, cada passada, cada moment va ser un suplici; veient com no hi havia espais i no es podia fer res. Molt dur de veure, i més de viure.

Com és lògic, tot el madridisme cavernari va aprofitar per atacar al Barça, confirmar el seu canvi de cicle, i proclamar  “La Décima”. No semblava molt prudent, amb la eliminatòria encara per remuntar.

I així arribàvem al partit. Al decisiu Madrid-Bayern. Un partit que abans del quart d’hora el Madrid ja guanyava 2-0, amb dos gols de Cristiano. Cristiano ja era pilota d’or, el Madrid tenia la dècima a tocar, i la felicitat madridista era complerta. Però, incomprensiblement, el Madrid es va tirar enrere i va regalar la pilota al Bayern. El Bayern va agrair el regal i va empatar la eliminatòria encara a la primera part. Els dos equips van disposar de nombroses ocasions, però ningú va ser capaç de marcar, i el partit va anar-se’n a la pròrroga.

A la pròrroga no va passar res de res, i així venia els penals. Nervis i tensió. I pressió enorme. Cristiano Ronaldo falla el primer llançament, i Kaká també. Dues aturades d’Iker Casillas semblen donar encara vida al Madrid, però el llançament de Ramos als núvols deixava a Schweinsteiger la ocasió de marcar i eliminar al Madrid. Bastian no va fallar, i el Bayern passava a la final.

I així, tot i la lliga, el castell de cartes cau. El canvi de cicle només ha durat 3 dies. Messi encara és el millor del món. Hi han dubtes amb Mourinho. Fins i tot Guardiola potser renova. Però el millor, com sempre, és el som i serem.

Al Barça, quan perd, li queda la actitud, els valors i l’estil. Al Madrid, aquest Madrid de Mourinho, no li queda res. Si m’haig de conformar amb això, a mi em val. 

Llegir més...

No faré una crònica del partit. Ho trobo innecessari en un partit que han vist no sé quants centenars de milers de persones. I tampoc la faria si el resultat m’agradés més. El partit va ser lleig, i sorprenentment poc intens. El Barça no va estar fi, i la circulació de la pilota no era ràpida. Personalment no ho entenc, i va ser una gran decepció. Entenc perfectament el cop dur i definitiu que va suposar el segon gol del Madrid, però els 70 minuts anteriors van ser molt dolents, amb múltiples errades de concentració i de falta d’intensitat. I com acostuma a passar en partits així, es busquen culpables. Messi no va estar bé, Puyol va fallar al primer gol, Valdés no va estar bé al segon gol i també s’ha endut moltes crítiques Guardiola. Comencem parlant de Guardiola, i l’alineació.

Guardiola va sortir amb defensa de 3, i deixava a la banqueta a Alexis, Piqué i Cesc. Com es filtrava al matí, l’onze del Barça era el format per: Valdés / Puyol, Mascherano, Adriano /Alves, Xavi, Busquets, Thiago / Iniesta, Messi, Tello. Així doncs, Thiago i sobretot Tello eren les grans sorpreses del partit. No van estar especialment bé, però no se’ls pot culpar absolutament de res. Ja sabem com va això, les crítiques sempre venen a posteriori, i pel resultat. Hi va haver una jugada a la segona part on Thiago fa una gran assistència entre línies cap a Tello, que remata de primeres sol davant Casillas i falla. Si Tello fa aquest gol hauria sigut obra de les dues sorpreses de Guardiola, i tothom l’estaria alabant. Són detalls, i com ja vaig escriure al post anterior, no sempre cauen de banda del Barça. Guardiola va estar bé? Per mi, no.

En pincipi, era molt interessant la posició de Tello, atacant a Arbeloa. No va acabar de funcionar, i esperava que donés entrada a Alexis, molt més aviat del que ho va fer. Alexis pot ser moltes coses, però aporta una intensitat que faltava al camp. I no sé fins a quin punt se li pot retreure, però no semblava que hagués mentalitzat prou als seus jugadors ahir. Potser va creure que ja sabien i tenien clar que es jugaven la lliga, però va semblar que no van sortir amb la mentalitat que ens tenen acostumats en aquests grans partits. Avui el drama és molt més gran del que hauria de ser. La substitució de Xavi preocupa i ens demostra que té alguna cosa més del que ens diuen.

Comença a ser evident que hi ha cas Piqué, i fins i tot hi ha rumors de filtracions del vestuari. Es una evidència que es va filtrar l’onze de Guardiola, i molta gent apunta diferents culpables. En definitiva, un bon merder. Per aquest motiu vull recordar que dimarts el Barça es juga la temporada contra el Chelsea, i els ànims i la temporada poden ser molt diferents si es remunta la eliminatòria. Jo no sóc partidari de cremar-ho tot, però per aquells que si volen fer-ho, només demano 3 dies. Espereu al partit contra el Chelsea. Jo encara veig al Barça amb ganes de guanyar la Champions.

I res més. Des d’aquí felicito al Madrid pel títol de lliga. Guanyant al Camp Nou han demostrat que es mereixen aquesta lliga. Una altra cosa són les formes, però ells el que volien era guanyar. Potser estem felicitant als que han agredit, insultat, robat i denunciat falsament, però els del Barça som així. Ahir no hi va haver cap tangana ni robatori arbitral. Deu ser perquè el que va guanyar no va ser el Barça. Que se’n riguin, o que no s’ho prenguin seriosament, però els del Barça ens ho creiem: som i serem.

 

Llegir més...

Aquesta temporada fa molts i molts mesos que va començar. Hem de tornar fins a l’agost, moment en que el Barça va guanyar els dos primers títols: la SuperCopa d’Espanya i la d’Europa. Mentrestant, l’ídol del madridisme agredia a Tito Vilanova i els aficionat del Bernabeu penjaven la ja cèlebre pancarta de: “Mou, tu dedo nos señala el camino”. Van començar lliga i Champions, i el Barça estava com sempre, dominador i amb bons símptomes. Hi va haver alguna que altra relliscada, però la contundent victòria al camp del Madrid sumada al tercer títol del curs ( el Mundial de Clubs) semblaven calmar els ànims culers, i que tot tornava a la normalitat.

El gener va seguir sent un bon mes pel Barça, ja que va eliminar al Madrid de la Copa del Rei i es va classificar per la final. Malauradament, al gener va començar la davallada a la lliga que es va confirmar definitivament al febrer. Amb problemes de lesions, 10 punts de desavantatge, un Madrid sense fissures i fins i tot un Messi amb problemes de fer gol, s’arribava a la fase decisiva del campionat. Tornava la Champions, i Messi sorprenia al món clavant 5 gols en un partit de vuitens de final de la millor competició del món. El futur millorava, i poc a poc l’optimisme anava tornant als ànims culers.

Va ser el Madrid, però, qui va retornar del tot l’optimisme blaugrana. En només 4 dies va perdre 4 punts i la desavantatge a la lliga era ja només de 6 punts, i amb el clàssic al Camp Nou per jugar-se. De cop, aquella lliga que va estar durant dos mesos perduda tornava a ser possible, i l’equip cada cop jugava millor i donava més símptomes de solidesa. S’elimina al Milan als quarts de final, i encara es retallen dos punts més al Madrid. I així arribem a la setmana actual. En el millor moment de la temporada, el Barça fa un partides al camp del Chelsea, però falla totes les oportunitats que té, i perd. Injust, mala sort, i tot el que vulguis, però això segueix sent un joc. Esport. I de vegades pots perdre.

S’ha dit molt que de 10 partits com aquell, en guanyes 8, n’empates un altre i en perds un. Un 10% de probabilitats, vaja. Em recorda als partits contra el Madrid. Que de 10, només n’han guanyat un i a la pròrroga. Pot passar, això no són matemàtiques. El futbol no és una ciència exacta. Però això la majoria d’aficionats ho saben. I per això saben que el dissabte el Barça té moltes possibilitats de donar un cop gairebé mortal al Madrid. Així com poder remuntar dimarts contra els anglesos.

I que passaria si s’empaten els dos partits? O si es perden? Arribar a la final de la Champions és molt difícil, i molts cops depèn de detalls. Ja vam tenir molts detalls en contra a l’anada, veurem com va la tornada. I contra el Madrid pot passar que no es retalli la diferència a un punt. Com també pot ser que tot i guanyar no s’acabi guanyant la lliga. Últimament els detalls han caigut de la banda del Barça, i ha anat tot molt bé. Em sabrà greu com a tots, però jo no qualificaré la temporada com un desastre passi el que passi. Fins i tot encara que el Madrid guanyi Lliga i Champions. Encara que no crec que passi això últim, la veritat.

No he parlat ni de les malalties d’Abidal ni de Tito Vilanova, ni del que ha significat pel grup. Han sigut cops molt durs, i per descomptat que no és una cosa que passi cada any. Ens hauríem de mirar les coses amb perspectiva, i donar el valor al que ha fet ja aquesta plantilla. Perquè si, sempre els hi podem demanar més. Però exigir, no. No siguem injustos.

Llegir més...

El Madrid, com últimament, no va jugar bé. Va patir inesperadament, es va complicar el partit, i Mourinho i els seus van estar protestant durant tot el partit. I com gairebé sempre, va acabar traient el partit endavant. Remuntant, amb més cor que cap. Amb allò tant espanyol de la “fúria”, el “coraje”, la “casta” i demés adjectius que els veiem molt lluny. Així doncs, el Barça sortia al camp del sorprenent Llevant a 7 punts, i amb la obligació de guanyar per tenir la opció de complicar la lliga al Madrid. I ha costat moltíssim.


El Barça va començar bé, sortint amb molta intensitat i obrint el joc a les bandes. Sortia amb 3 defenses, i amb Pedro i Alexis d’extrems. Reservant a Iniesta, Thiago i Xavi s’encarregaven d’organitzar el joc, amb Cesc de mitja-punta. Al darrere Mascherano i Puyol s’han encarregat de vigilar a l’únic referent ofensiu del Llevant: Koné. Els primers 15 minuts probablement han sigut dels millors del Barça. La mobilitat dels homes d’atac era total, i moltes vegades arribava Thiago com a home més avançat. Ni Thiago, ni Messi, ni Pedro van estar prou encertats, i així s’arribava al minut 23, el minut del gol del Llevant.

El Llevant es va trobar un córner, i en un mal refús de Valdés la pilota impacta a les mans de Busquets, i això a la lliga espanyola es penal. Les tenia enganxades al pit, i no n’ha tret cap benefici, però aquí es penal. Res a dir.


El gol va donar ànims al Llevant, que sense haver fet res en atac es veia per davant en el marcador. A més, el Barça va acusar el cop i no va fer pràcticament res fins el descans, que vindria molt bé pels ànims culers.
Guardiola sorprenia traient a Xavi del camp i donant la oportunitat a Cuenca, que era el que necessitava l’equip. Cuenca es va enganxar a la dreta, a fer d’extrem, i va revolucionar el partit. No se’n va anar cada vegada, no va fer moltes ocasions, però donava sensació de perill constant i obria el camp, creant espais. El millor de la segona part, i creixent cada dia.

Poc a poc el Barça anava tancant més i més al Llevant al seu camp, fins el gol de Messi al minut 65. Una gran paret dins l’àrea amb Alexis permetia a Messi trobar una petita escletxa, i aconseguir per fi marcar el gol que suposava l’empat. Quedaven 25 minuts, i el Barça tenia totes les opcions de victòria encara.

I no va costar gaires minuts. Tot just al minut 72 l’assistent xiulava un penal un pèl rigorós sobre Cuenca, però que si es vol, es pot xiular. No hi ha dubte de que des de Madrid es criticarà moltíssim aquest penal i es justificarà tot amb aquesta acció. Messi no ha fallat, marcant el seu segon gol de la nit, el 41 a la Lliga i el 63 de la temporada. Aquests números semblen insuperables, però la realitat ens diu que cada any millora; fa por de pensar-hi. Si els 27 anys són la edat típica on es diu que el futbolista està al seu màxim nivell, encara ens queden anys per veure’l al màxim.


Els últims minuts van ser de patir, i patir, i patir fins el xiulet de l’àrbitre, que va arribar inexorablement. Ni Valdés ni Alexis van veure targeta, i això significa que d’aquí una setmana podrem veure el millor onze disponible per enfrontar-nos al Madrid. Jo sóc dels que deia i pensava que la Lliga està impossible. Ara, ja m’ho crec tot. Aquest equip m’ho fa creure tot. Primer el Chelsea, després el Madrid, i al final el triplet. I perquè no?

Llegir més...

La imatge que encapçala la notícia resumeix el partit a la perfecció: Guardiola va acabar completament satisfet amb els seus jugadors. I no m’estranya. El Barça va tenir ahir un dels partits més plàcids de l’any, amb dos gols d’Alexis, un de Pedro i un de Messi. Busquets va estar excels, Iniesta i Xavi van remenar la pilota com van voler, Cuenca també va fer un partidàs... fins i tot la línia defensiva ( un altre amb només 3 homes) també va destacar. Adriano va jugar el seu tercer partit consecutiu com a titular, i no va tenir molèsties físiques ans el contrari. Mascherano va recuperar 21 pilotes sense perdre’n cap, i Puyol confirma que viu en una tercera, quarta o ja podem dir eterna joventut. Amb la entrada de Tello, Muniesa i Montoya el Barça va acabar el partit amb 10 homes de la casa, dels quals 8 eren catalans. Independentment del que ha passat al Calderón, els culers podem estar ben contents.

El partit no va tenir història. El Getafe té molt complicat aspirar a la UEFA, però al mateix temps està salvat del descens. Així doncs, la intensitat amb la que va sortir al camp tampoc va ser especialment gran. Els jugadors van tornar a demostrar que fan cas a tot el que diu Guardiola, i van sortir a pressionar i a córrer com si la lliga s’acabés ahir mateix. No van trigar a arribar les primeres ocasions, i de seguida Alexis marcava el primer després d’una assistència de Messi amb el pit. L’àrbitre va anul·lar un gol fantasma a Xavi, molt dubtós, però el segon del Barça va arribar encara a la primera meitat. Messi i Iniesta van combinar en una jugada preciosa, que Messi es va encarregar de culminar amb el seu 39è gol a la lliga. A final de temporada, sumant totes les competicions, estic segur que Messi entre gols i assistències arribarà als 100. Ara mateix està amb 61 gols i 24 assistències, que sumen 85. És una animalada. Per tots aquests que encara el menyspreen, recordar que Messi porta 61 gols aquesta temporada i que Maradona va fer-ne 84 a Nàpols tots els anys que hi va ser.

A la segona part el Getafe va anar desapareixent, i més quan va ser fulminat amb el tercer i quart gols, separats només per un minut. En el tercer Messi trobava el desmarcatge de Cuenca, que anava fins la línia de fons i centrava per la rematada de cap d’Alexis. El quart va ser obra de Pedro, al pentinar endarrere una falta centrada per Messi. Era el minut 74, i el marcador ja no es va moure més, i contents van quedar els del Getafe. Amb més punteria, sobretot de Messi, ahir hauríem pogut veure una golejada d’aquestes històriques. El cap de setmana, al camp del Llevant, serà una altra història.

Publicat originalment a diarigran.cat

Llegir més...

M’agrada parlar de futbol. De veritat. Però és que parlant només de futbol no es poden fer cròniques del Barça que ho cobreixin tot. I és que molts rivals ja saben que futbolísticament, no hi ha res a fer. Ni res a dir. I, dins les seves possibilitats, intenten fer tot el que poden. Jo no criticaré al Saragossa per deixar la gespa altíssima i amb flors. Si no hi ha cap normativa que ho prohibeixi, endavant. Almenys no hi havien ratolins, talps o altres petits mamífers.

El problema segueix a la federació espanyola, que té unes normes caducades, i pre-constitucionals en molts aspectes. Les campanyes de crear trending topics al twitter, des de Madrid, val més ni entrar-hi. Des d’aquí ja escric #roboalgetafe per avançar feina. I res més, ja m’he desfogat una mica. Anem al futbol.


El Barça va sortir sense Busquets, Xavi i Iniesta. I com molts recordàvem, l’últim partit que va passar això va ser el 3-2 contra Osasuna. I veient els primers 20 minuts, els fantasmes d’Osasuna passaven pel cap ja no d’alguns, sinó de tothom. El Barça jugava lent, previsible, i no dominava el partit. Va tenir sort de que Valdés va aturar un penal, però finalment el Saragossa va marcar. Amb el gol Guardiola en va tenir prou i va reestructurar l’equip. Del 4-3-3 amb Keita de migcentre es va passar al 3-4-3, amb Thiago fent de migcentre i Alves d’extrem. El joc va millorar mínimament, però el que va canviar els ànims del Barça va ser el gol de Puyol, després d’una errada del porter Roberto. Molt sovint el Barça ha de fer bon joc perquè arribin els gols. Ahir, van ser els gols els que van portar al bon joc. I parlo de gols en plural perquè el segon, que capgirava el partit, arribava dos minuts després del gol de Puyol. I qui sinó, Messi.

Per acabar de calmar el Barça, un jugador del Saragossa va veure la segona groga, i va ser expulsat. Expulsió estúpida, però justa. Evidentment, per alguns sectors de Madrid no. És aquí on va començar l’atracament del Barça, segons diuen.


Semblava que el pas pels vestidors serviria al Barça per sortir més tranquil, a contemporitzar i relaxar un partit molt intens. No va ser així, i el Barça dominava, però amb masses problemes. El gol de la sentència no arribava, i el Saragossa sense tenir ocasions clares, no baixava els braços. Guardiola va donar entrada a Busquets per un gris Keita, i el partit es va calmar. Finalment, a 5 minuts del final, Paredes va cometre penal sobre Alexis i Messi el va transformar, posant l’1-3 i sentenciant el partit. En temps afegit Pedro encara va tenir temps per marcar el quart, que sembla un càstig excessiu per un bon i combatiu Saragossa que va estar ingenu en accions decisives com la expulsió o el penal del final.

A 4 punts tot es veu molt més possible, i millor. Però la clau es guanyar el clàssic, i a poder ser sortint líders del Camp Nou. I no ho dic pel barça, sinó pels dos equips.



Publicat originalment a Diari Gran del Sobiranisme

Llegir més...

Partit que entra  en la historia del barcelonisme, Messi ja és mite vivent del club. Amb els tres gols davant el Granada, Messi es converteix en el màxim golejador de la historia del Barça superant els 232 gols de Cèsar i encara tenim Messi per a estona.

El partit, apart de poder aconseguir aquest rècord, que si no era en aquest partit seria en el següent, era important per poder posar-se a 5 punts del Madrid, i començar a retallar els 10 punts de diferència. El partit es va posar de cara molt aviat i als 17 minuts ja anaven 2-0 amb gols de Xavi i Messi. Partit controlat i jugant contra un equip que es juga la vida es va baixar una marxa i vam arribar al descans amb aquest marcador.

 La segona part va ser com la primera, però a la inversa, als 15 minuts el Granada ja havia fet 2 gols i posat la por al cos. El primer gràcies  a una rematada de cap i el segon d’un penal fet per Alves. Amb 30 minuts per davant Messi va tornar a sorgir per superar a Cèsar i posar el 3-2 amb un gol quasi idèntic al seu primer gol amb la samarreta del Barça davant l’ Albacete. Un gol que portava la tranquil·litat a l’estadi i més quan Tello va marcar el quart. Messi va voler arrodonir la nit amb l’enèsim  hat-trick fent el cinquè. El tercer del Granada va venir amb un altre penal d’Alves que significava la seva expulsió i la seva sanció pel partit amb el Mallorca, problemes a la línea defensiva ja que Adriano torna a estar lesionat, sembla ser que no pot jugar més de dos partits seguits.

El Barça retalla 4 punts al Madrid en 3 dies, ara la diferencia es de 6 punts i falta que visitin el Camp Nou el mes que ve. Canguelo.

 Barcelona: Víctor Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Adriano (Mascherano, m.46); Keita, Xavi, Thiago (Iniesta, m.72); Cuenca, Alexis (Tello, m.72) i Messi.

Granada: Julio César; Cortés, Mainz, Borja Gómez, Siqueira; Jara (Uche, m.46), Moisés Hurtado (Abel Gómez, m.70), Mikel Rico, Dani Benítez; Martins; i Ighalo (Geijo, m.78).

Gols: 1-0, m.4: Xavi. 2-0, m.17: Messi. 2-1, m.55: Mainz. 2-2, m.62: Siqueira. 3-2, m.67: Messi. 4-2, m.82: Tello. 5-2, m.86: Messi. 5-3, m. 89: Siqueira.

T11/12 J29 Liga BBVA: FC Barcelona 5-3 Granada CF (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Llegir més...

Victòria plàcida ahir al Pizjuan encara que la relaxació de la segona part va fer passar mals moments als culers més vintage i pessimistes. Tercera victòria fora de casa en lliga, i ratxa de 7 victòries consecutives comptant totes les competicions en les que participen els blaugranes. És curiós que el Barça agafi el to ara en ple més de març, però si ens ho mirem bé potser anirà bé i tot de cara als compromisos europeus i la final de Copa del rei.
Guardiola repeteix a cada roda de premsa que la Lliga està impossible i alguns es pregunten per què?. És quasi segur que en l’improbable cas que el Barça ho guanyi tot d’aquí fins el final de temporada, el Madrid no perdrà 10 punts. Ara només queda acabar amb dignitat el campionat de la regularitat i obligar al Madrid que sigui capaç d’assolir el rècord de punts, de gols i del que puguin.
Abans de comentar el partit d’ahir, hauríem de parlar de dos temes molt importants de l’actualitat blaugrana. Primer de tot l’afer Abidal que finalment s’ha confirmat el que ja ens temíem, la necessitat de trasplantar-li un fetge nou. Estic segur que es tornarà a recuperar bo i que serà un periple llarg i feixuc on necessitarà el suport de tothom i una voluntat de ferro que només tenen persones com el gal blaugrana.
Segon, la vida continua i la competició no s’atura i la mala sort va assenyalar amb el dit als culers divendres passat al sorteig de la Champions. El camí serà llarg i espinós però res que no estigui a l’abast del millor equip del món per arribar a Munic. A quarts de final el rival serà el Milan, i què?, i a semifinals tocarà el guanyador del Chelsea-Benfica, i què?.

Per altra banda sembla que Madrid i Bayern es jugaran el lloc per arribar a la final, però per molt difícil que sigui pronosticar un favorit m’ensumo una final històrica Barça-Madrid. Ara però val més no pensar-hi, i anar a poc a poc. Recapitulem i tornem a Sevilla.
A Sevilla el Barça va demostrat el seu potencial i que de final de cicle res de res. La primera part va ser una de les millors jugades fora de casa de l’era Guardiola. No hi ha paraules per descriure la velocitat en que es movia la pilota. Impressionant ! Un Cesc Fàbregas fent de mariscal de camp provocant múltiples ocasions i arribades blaugranes a l’area del Sevilla. Veient el gol de Xavi de falta directe i un altre majestuós de l’extraterrestre Argentí que van sentenciar el partit a la primera part podem dir amb justicia que el Sevilla pot estar content del seu porter i de la mala punteria dels davanters blaugranes.
Si no heu vist el 0-2 de Messi, intenteu trobar-lo per internet perquè és d’hemeroteca dels sibarites més purs. Ara bé, la segona part del partit el to del Barça no ha estat el mateix i el Sevilla ho ha aprofitat per intentar treure alguna cosa del partit. Sort que cap davanter del Sevilla ha estat gaire inspirat en la rematada final, i que a les acaballes del partit Guardiola ha pogut donar un mínim de serenor donant descans a Xavi i Adriano. Abans, l’incansable africà Keita havia substituït a Cesc per intentar ancorar una mica més el mig del camp.

En definitiva, un partit que torna a confirmar el mal any de Piqué, l’intent repetit de recuperació de Pedro, però també l’excel•lent nivell que es troba l’equip d’en Pep. Si segueixen així estic segur que els aficionats gaudiran encara de moments estel•lars bo i les traves que puguin trobar per part dels àrbitres, federacions o cavernes “ lecheras” .
Senyors, voler és poder i aquest barça vol i pot !

T11/12 J28 Liga BBVA: Sevilla FC 0-2 FC Barcelona (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Llegir més...

Aquesta imatge mostra els resultats de la enquesta sobre la lliga. Just després del partit contra Osasuna, quan el Barça va caure a 10 punts de distància del Madrid. La pregunta era com veieu la lliga? Hi havien 2 opcions optimistes, que es van emportar 8 vots. En canvi, sumant les 3 opcions pessimistes, tenim 13 vots, que demostren la dificultat real de remuntar aquesta distància al Madrid. A hores, d'ara, un mes després, els vots encara serien molt més pessimistes ja que la distància és la mateixa i queden molts menys partits. Admiro als optimistes, ja que jo vaig votar la opció perduda, i no hi puc fer res. La veia així fa setmanes, i la segueixo veient així ara.

Aquesta enquesta és de fa encara més temps. Em va sorprendre molt la resposta, la veritat. La pregunta era quin any creieu que ha sigut millor? L'any 2009 va ser el dels 6 títols, i el 2011 ha sigut el dels 5 títols, fallant només a la Copa del Rei. Numèricament sembla lògic el resultat, però jo trobo que ha sigut més meritori el 2011. El Madrid ho ha posat molt més difícil, i el joc del Barça ja se'l coneixien tots els rivals, però tot i això han guanyat Lliga, Champions i els 3 títols posteriors (SuperCopes i Mundial de Clubs). Era una decisió difícil, i suposo va pesar més la il·lusió dels 6 títols per primera vegada i la novetat que va ser el joc d'aquell equip fabulós. Tant de bo totes les enquestes fossin així.

Perquè aquesta enquesta, per exemple, no es tan alegre pel barcelonisme. A banda de demostrar que me les guardo ordenades i bé (amb el Si/No que es veu no tindria ni idea de que preguntava), aquesta enquesta mostra el pessimisme culer endèmic. La pregunta parlava de la renovació de Guardiola. Més concretament, preguntava si creieu que Guardiola renovaria. No vaig preguntar si volíeu que Guardiola renovés ( un 100% mai interessa en un resultat d'enquesta), preguntava que es el que pensàveu que passaria. Ho vaig fer per intentar animar-me, i no m'ha servit per res. Va guanyar el no, amb certa diferència. Molts opinen que si hagués volgut renovar, ja ho hauria fet. Jo ja no se que pensar.

I finalment, la última enquesta que hi ha hagut al blog. La pregunta era que hauria de fer la Junta del Barça amb els àrbitres. Resultat molt divertit, o curiós de la enquesta. La opció que està seguint la Junta, només ha rebut un vot. Això vol dir que pràcticament tots el que voleu és que es decideixin d'una vegada. Parlar-ne a mitges com fins ara no és una opció. Empat a les opcions no parlar-ne o parlar-ne obertament. Jo sóc dels que no volem que en parlin, però que prou dir coses a mitges i mala sort, i pinta malament i després pitjor. Fins i tot preferiria que en parlessin obertament, però el que no suporto és aquestes insinuacions i declaracions mossegant-se la llengua fins a cert punt. Però és l'habitual en aquesta junta, tristament.

A partir d'ara, intentaré posar enquestes i comentar-les quan s'acabin.

Llegir més...

Partit pràctic del Barça, on la notícia - a banda del resultat - va ser el retorn del 3-4-3 des de l'inici del partit. En moments puntuals havíem vist el 3-4-3, com en la segona part contra l'Osasuna, però feia mesos que Guardiola no feia sortir als seus homes amb només 3 defenses.
Pel que es va veure durant el partit, de defenses en realitat només n'hi havia dos. Alves, com ja fa sempre, no parava de pujar i baixar la banda.
El mig del camp, i també feia dies, vam veure la millor versió del Barça i segurament del món. Busquets de mig centre, Xavi i Iniesta organitzant i creant joc, i a davant Cesc i Messi entre la mitja punta i el fals davanter. Un luxe per qualsevol aficionat al futbol, la veritat.

Va costar crear ocasions de gols, però al cap de 20 minuts el perill era més evident i així, al minut 29, va arribar el gol de Messi després d'una bona passada de Cesc. Un gol de 9, rematant una pilota a l'àrea petita. El gol no va canviar gens el plantejament del Racing, i el Barça va seguir picant pedra, i esperant el desgast dels jugadors rivals. Era un partit avorrit, ja que tota la estona era el mateix: el Barça amb la pilota, intentant entra a l'àrea, i quan el Racing perdia la bola el Barça la recuperava gairebé sense voler. En tot el partit el Racing no va xutar ni una vegada a porta, i el perill va ser mínim.
El segon del Barça va arribar del penal menys clar dels 3 que hi van haver, però si l'àrbitre ho volia xiular podia. Messi no va fallar, i segueix enratxat. Com també segueix la seva ratxa, però negativa, Pedro. El necessitarà el Barça, així que la seva recuperació seria molt positiva.

T11/12 J27 Liga BBVA: Real Racing Club 0-2 FC Barcelona (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Racing de Santander Mario Fernández; Francis, Álvaro, Bernardo, Cisma; Colsa (Adrián, min 62), Gullón; Arana, Diop, Munitis (Jairo, min 70); i Babacar (Stuani, min 46).

FC Barcelona Valdés; Alves, Mascherano, Puyol; Busquets, Xavi (Keita, min 83), Iniesta, Cesc Fabregas; Cuenca (Tello, min 73), Messi i Pedro (Adriano, min 87).

Llegir més...

Nit màgica a Europa i cap a quarts de final per la porta gran. Un resultat d’escàndol davant d’un Bayer Leverkusen que estava més pendent de demanar la samarreta a Messi que d’intentar la remuntada. Al final es van emportar un gran record de Messi, els 5 gols que els hi va marcar.

Guardiola va sortir em tot l’equip, no va donar descans a ningú, la Champions és l’objectiu principal, tot hi el 1-3 de l’anada, calia assegurar la eliminatòria. Els alemanys que venien de guanyat al Bayern de Munich, no van donar senyals ni  de voler guanyar el partit , ja no parlo de remuntar, es van dedicar a defensar i que passessin els minuts, equip molt molt fluix La primera part va acabar amb un doblet de Messi que deixava la eliminatòria vista per sentència. Els segons 45 minuts van començar amb el hat-trick de Messi acompanyats d’un doblet de Tello, jugador que té molt bona pinta, vertical i elèctric, i cada partit deixa molt bona sensació. També va haver temps per dosificar a Xavi i Iniesta. A les acaballes del partit, els alemanys van poder marcar el seu gol de l’honor, això si, un golàs.

L’home del partit va ser Messi, desprès d’una setmana sense jugar, es va carregar les piles i es va convertir en el primer jugador en marcar 5 gols en un partit de la Champions, l’argentí continua superant rècords.

Passem a quarts i cap jugador es perdrà el partit d’anada per acumulació de targetes, Puyol era l’únic en perill, però va ser baixa. Benfica, Apoel i Milan són alguns dels possibles rivals a quarts.

Diumenge anem a Santander, partit fora de casa, signatura pendent aquesta temporada. No podem fallar.

T11/12 1/8 UEFA CL: FC Barcelona 7-1 Bayer Leverkusen (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Barcelona: Valdés; Alves, Piqué, Mascherano, Adriano (Muniesa, min.63); Xavi (Keita, min.53), Busquets, Fàbregas; Iniesta, Messi i Pedro (Tello, min.53).

Bayer Leverkusen: Leno; Castro, Schwaab, Omer Toprak, Kadlec; Reimartz, Bender (Schürrle, min.55), Rofes, Renato Augusto (Oczipka, min.66); Kiessling i Derdiyok (Bellarabi, min.55).

Gols: 1-0, min.25: Messi. 2-0, min.42: Messi. 3-0, min.49: Messi. 4-0, min.55: Tello. 5-0, min.57: Messi. 6-0, min.62: Tello. 7-0, min.85: Messi. 7-1, min.91: Bellarabi.

Llegir més...

El títol es una broma habitual que dic quan hi ha alguna cosa de la qual Zapatero no va tenir cap culpa. Com per exemple, en unes escales mecàniques del metro, si s'aturen i les haig de pujar caminant, la frase és: "Esta es la Espanya/ escales mècaniques que nos deja Zapatero." I és que el zapping i el canal Intereconomia fa molt de mal en un jove impresionable com jo. Però parlem de la federació espanyola de fulbo. Perquè el president, que ja ho és des del 1988, ho diu així. No sé que s'ha de d'esperar d'algú que no sap ni dir correctament del que és president. Però Villar només és la punta de llança, ja que el problema és global. La federació és un òrgan vell. La Lliga Professional tampoc destaca per la seva modernitat. I anem a l'agrupació més vella, carca, i amb tics pre-democràtics de totes: el Comitè de Competició i el comitè tècnic arbitral.

Com ja es va parlar bastant quan la trepitjada de Pepe a Messi, el Comitè de Competició té un jutge únic. Com un dictador, ell i només ell és el responsable de prendre alguna decisió sobre qualsevol acció relacionada amb el futbol. Per fer-ho més esperpèntic, aquest senyor és un home de 84 anys. No dubto de les seves capacitats mentals ja que no el conec, però 84 anys són molts. Ja hauria de fer 19 anys que s'hagués jubilat i segueix allà. La meva àvia en farà 82 d'aquí uns mesos, i la idea de que ella sigui la màxima responsable d'alguna cosa a nivell estatal se'm fa molt difícil. És una dona bastant independent, i encara es val per ella mateixa. Fins i tot té telèfon mòbil. Sempre dic que ja m'agradaria a mi arribar a la seva edat, i estar tant bé com està ella.
La realitat, però, és que Alfredo Flórez va néixer durant la Dictadura de Primo de Rivera. Abans de la Segona República. I demagògia o no, això el fa molt vell.

Sánchez Arminio

Evidentment, la "caspa" no acaba aquí. El president del Comitè Tècnic d'Àrbitres és un home de 70 anys, que fa 19 anys que està al càrrec. Irònicament, porta tants anys al càrrec com els anys que Flórez hauria de portar jubilat. Des del 1993. Protagonista de la polèmica de la setmana, avisant de que pensava denunciar a Piqué per les seves polèmiques declaracions. Unes declaracions, que vull recordar exactament: "En el descans li vaig dir a l'àrbitre que era penal a Keita i ell se l'ha guardat. Tinc la sensació que hi ha hagut premeditació"
Piqué no parla d'una conxorxa global tipus el villarato que hem anat escoltant els últims anys. Ell parlava de que en aquest partit concret, per culpa d'una discussió al túnel de vestuaris, l'àrbitre ja li havia apuntat la matrícula, que es diu. Declaracions poc afortunades, potser si, però molt menys greus del que hem anat sentint la resta de temporada. I temporades anteriors. Del Madrid i de Mourinho especialment, si. Perquè jo si que ho dic. No com la Junta de Sandro Rosell.

Toni Freixa, ahir

La roda de premsa d'ahir de Toni Freixa va començar bé. Molt bé, fins i tot. Deia que el Barça li volia preguntar a la federació quin era el reglament, quan entrava el Comitè de Competició a valorar alguna cosa o quan no. I que proposarien que en comptes d'un jutge únic fos un òrgan col·legiat. El problema va ser quan es va posar a valorar l'actuació arbitral. Va parlar de que les coses pintaven malament, de mala sort, i en definitiva va deixar-ho a mitges. O no deia res o explotava amb tot, però quedar-se a mitges ho deixa tot en interpretacions personals. I ja sabem com s'interpreta tot des de la majoria de premsa d'aquest estat.
Era una bona oportunitat per decidir-se, i la van tornar a cagar. Tenen por de triar un dels dos camins. Si parlen dels àrbitres obertament, Guardiola i una part del barcelonisme estaran molt descontent. Si no en parlen, la majoria de l'afició quedarà enfadada però Guardiola estaria content. Però un president, al final, ha de decidir. I una vegada més no ho va fer.

En resum, estic enfadat amb tot. Amb el sistema. La federació espanyola de futbol i tot el que l'envolta sembla haver-se quedat en la generació anterior. Gairebé en blanc i negre. I en blanc i negre tots sabem qui era l'equip d'Espanya, i quin tracte tenia. Però en això no hi puc fer res. No canviaré jo el futbol espanyol ni l'estil de fer política d'aquest estat. El que m'acaba d'encendre és la indecisió dels dirigents del Barça. Tant de bo m'equivoqui, però aquesta junta cada cop em fa venir una metàfora al cap. Sabeu aquell empresari jove, que amb 3 anys es carrega la empresa que al seu pare li ha costat tota la vida de crear? Doncs la Junta de Rosell em fa pensar en això. I no m'agrada.

Llegir més...

3 punts més per seguir somiant. Un partit difícil, estrany i polèmic. Clemente va venir a Barcelona amb l’autobús, nomes li va faltar jugar amb un segon porter, i quasi li surt bé. Velasco Carballo, un dels millors àrbitres d’Espanya, que anirà a  l’Eurocopa, va deixar detalls del gran nivell d’arbitratge que hi ha a la Lliga, 1 penal clar i 2 quasi clars juntament amb una vermella molt rigorosa i una orgia de targetes grogues, quasi totes pels asturians.

El Barça va trobar a faltar a Messi, una davantera quasi inèdita, on Pedro es l’ombra del que era, Cesc i Cuenca eren els altres homes en atac, Alexis es va quedar a la banqueta, per donar-li descans però al final va acabar trencant-se, dos setmanetes més sense el xilè, molta mala sort esta tenint aquesta temporada.  Amb el Sporting renunciant a  la pilota, el Barça dominava la possessió però no acabava de crear moltes ocasions i no va ser fins als minuts finals que una gran jugada va acabar obrint la llauna, Iniesta fent de killer va marcar el primer. Minuts després Cesc va poder matar el partit però al pilota va sortir fora.

La segona part pintava millor, esperant que els asturians s’obrissin més, però va començar amb la expulsió de Piqué, quina temporada porta el xicot. Amb l’expulsió va arribar el gol asturià. 1-1, amb el que havia costat marcar, ara tocava tornar-ho a fer però amb un jugador menys, i sort, perquè el Sporting va tenir una de clara per posar el 1-2. A partir d’aquí el Barça va tornar a dominar, i Keita es va treure un xut des de fora de l’àrea que es va colar per l’escaire, de tant en tant també s’ha de provar en xutar, i no fer tantes jugades, ahir vam tenir la prova. Minuts després Xavi fer tancar el partit aprofitant una passada d’Iniesta, que va ser el millor del partit.

Amb aquests tres punts ens posem a 7 punts del Madrid, encara que li falta jugar contra l’Espanyol, algú confia en que els pericos, ens facin un favor?

T11/12 J26 Liga BBVA: FC Barcelona 3-1 Sporting de Gijón (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Adriano, Keita, Xavi, Iniesta, Pedro (Tello, min.59), Cuenca (Puyol, min.81) i Cesc (Alexis, min.59).

Sporting: Juan Pablo, Damián (Barral, min.48), Orfila, Gálvez, Botia, Canella, André Castro, Nacho Cases, Mendy, De las Cuevas (Eguren, min.75) i Ayoze (Carmelo, min.48).

Gols: 1-0. min.42: Iniesta. 1-1. min.49: Barral. 2-1. min.79: Keita. 3-1. min.87. Xavi.

Llegir més...

El partit del Calderón podria o hauria de suposar un canvi de mentalitat. Es va jugar com altres partits fora de casa, però es va tenir mes encert i ajuda arbitral del que acostumava a passar aquesta setmana. Va ser un partit que el Barça dominava prou comòdament, que se li va complicar amb molta facilitat, i que va acabar patint. Per falta de temps, per cert, no he escrit res del tema del Barça i el veto a Punto Pelota. Felicitats a Sandro, crec que ha fet bé. Va ser intolerable el que van fer, i de vegades el del Barça de bons semblaven tontos. Ara se li ha donat una publicitat extra a Punto Pelota que no es mereixen, però s'ha enviat un missatge important a la resta. Honestos, humils i poc provocadors, però no imbècils. Encara que llavors surt Vilarrubí i es carrega la imatge i el rigor de la junta en un moment. Vivim en una polèmica continua, i no m'agrada. Com sempre ens deia ma mare a mi i a la meva germana: "Dos no es barallen si un no vol". I aquí no hauríem de voler, encara que costi.

Tornem al futbol, al partit d'ahir. Un partit amb dos parts molts diferenciades. Moltíssim. Pels que el recordeu o vau veure, es va assemblar bastant al de Leverkusen d'ara fa uns dies. L'Atlético va sortir amb molta por del Barça, amb les línies molt endarrerides i amb més ganes de no perdre que de guanyar. El Barça va fregar el 80% de possessió en gairebé tota la primera part, però d'ocasions molt poques. En la més clara, gol d'Alves després d'una bona combinació entre Messi i Cesc. L'Atlético va rascar molt, i es va emportar un munt de targetes grogues ben merescudes. Ja ho sabíem tots, però a la segona part es va constatar aquella llei no escrita que treure una targeta costa relativament poc, però la segona ja és molt més difícil. Una tendència que no afavoreix al Barça, i que de tant en tant desquicia a algun jugador. La entrada de Cesc ahir al fil del descans n'és la prova.

La segona part va ser molt diferent. Independentment del gol al minut 3, d'un córner amb un rebot desafortunat de Busquets, l'Atlético va sortir com a mínim 20 metres més avançat respecte els primers 45'. El gol els va anar molt bé per creure en les seves possibilitats, i el domini va passar a ser seu. El Barça li costava sortir del seu camp, i quan sortia li faltava claredat d'idees. Fos per la falta de ritme o per què encara no està al 100%, ahir Xavi es va dil·luir amb el pas dels minuts, i fins i tot penso que hauria d'haver estat substituït. Cesc i Xavi encara no saben jugar junts en un mig del camp de 3 persones, i això em preocupa. No molt, ja que Cesc va aprenent poc a poc, però és un tema a pulir. Evidentment no vull criticar a Cesc, que és el segon màxim golejador i segon màxim assistent de l'equip. Per mi li passa com a Iniesta. Té una posició on es clau, boníssim. És la de mitja-punta quan es juga en 3-4-3. Quan el treus d'aquesta posició, com Iniesta quan el posa d'extrem, és un jugador molt bo, però que no pot donar aquella "màgia" extra, que el fa únic. En aquesta segona part l'àrbitre va regalar dos fores de joc que no ho eren i no va veure un penal de Busquets. Sort. Qui també ens va fer un regal va ser la defensa de l'Atlético, no demanant barrera. I aquest regals Messi no els desaprofita, com ja veure - si encara no ho heu fet - al vídeo d'aquí sota. I al final, com sempre, Valdés salvant els mobles.

Per cert, jo crec que Guardiola amb la seva frase "La lliga no la guanyarem, no els agafarem" NO critica els àrbitres veladament. Però si el partit d'ahir el Madrid no el va perdre, ja no sap com en pot perdre algun. Senzillament això. I jo penso igual. Això si, l'àrbitre els va ajudar bastant tirant cap a molt.

T11/12 J25 Liga BBVA: Atlético de Madrid 1-2 FC Barcelona (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Atlético de Madrid: Courtois; Juanfran, Miranda, Godín, Filipe; Koke (Salvio, m. 77), Gabi, Tiago, Arda Turan (Silvio, m. 86); Falcao i Adrián

FC Barcelona: Víctor Valdés; Dani Alves (Cuenca, m. 71), Puyol, Mascherano, Abidal; Xavi, Busquets, Iniesta; Cesc (Pedro, m. 77), Alexis (Piqué, m. 84) i Messi

Llegir més...

I el Barça va tornar a aparèixer. Possiblement el millor partit  d’aquest 2012. Feia molts partits que no tenia aquella sensació de no voler que el partit acabes, malauradament pels barcelonistes l’àrbitre va xiular el final.

Va ser un partit rodó, Messi va tornar a marcar, i no un, ni dos, ni tres, si no 4 gols. El seu segon poker i es possa a un sol gol del Pichichi. El mig del camp va estar espectacular,  Iniesta, Cesc i Busquest van donar una exhibició. Xavi s’ho mirava des de la banqueta, però als minuts finals va sortir per fer el cinquè desprès d’uns partits lesionat. Pedro va agafant la forma i Alexis segueix fent grans partits. Tello va tornar a tenir minuts, aquest cop no va marcar però segueix donant grans sensacions, no s’ho penso dos cops a l’hora de buscar al defensa, molt vertical aquest xaval, m’agrada. Un altre canterà que va tenir minuts va ser Montoya, amb l’absència d’Alves, ell va ser el lateral titular.

 

Tot jugar un gran partit, el Barça va tornar a regalar un gol, en el gol del Valencia Valdes va dubtar, i si dubtes estàs mort, per sort el gol es va quedar en anècdota. Amb el 2-1, Valdes va fer una gran parada i ens va salvar d’un injust empat.

Si s’ha de posar un punt negatiu, seria l’eficàcia amb el gol, en condicions normals el partit hagués acabat amb un resultat que possiblement faria pensar en la dimissió de l’entrenador rival, per sort per a ells, nomes va ser una maneta. Diego Alves i el pal, en dos ocasions, ens va privar d’una golejada d’escàndol. No va ser fins a 15 minuts del final que vam fer el 3-1.

La lliga segueix a 10 punts, una distància molt gran i al mateix temps bastant injusta, no crec que hagi tanta diferència entre els dos equips. Si no patíssim tantes lesions i poguéssim tenir tots els jugadors en plenes condicions segurament la situació seria bastant diferent.

Diumenge que ve ens anem al Calderon, partit difícil i històricament amb molts gols, no podem fallar més.

T11/12 J24 Liga BBVA: FC Barcelona 5-1 Valencia CF (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Barcelona: Valdés; Montoya, Piqué, Puyol, Abidal, Sergio Busquets, Cesc (Thiago, min.77), Iniesta (Xavi, min.86), Alexis, Messi i Pedro (Tello, min.68).

Valencia: Diego Alves; Miguel (min.26), Rami, Víctor Ruiz, Mathieu, Albelda, Tino Costa (Topal, min.82), Feghouli, Jonas, Piatti (Jordi Alba, min.66) i Soldado.

Gols: 0-1: Piatti, min.8. 1-1: Messi, min.22. 2-1: Messi. min.27. 3-1: Messi, min.76, 4-1: Messi, min.85. 5-1: Xavi, min.90+1.

Llegir més...

Dia de San Valentí, dia que sortia el nou disc dels Amics de les Arts, i partit del Barça. Lo primer depèn molt de cadascú, el segon crec que en general ha anat bé, i el Barça no va defraudar a ningú. De menys a més, agafant confiança amb el pas dels minuts, el Barça va acabar el partit com Messi: retrobat amb ell mateix, feliç, i amb il·lusions renovades. I ahir no va ser Messi el millor, sinó l'home de la foto. Alexis va fer probablement el millor partit des de que és al Barça, i no només pels dos gols. Va recordar a Villa en els desmarcatges en profunditat, tota la estona oferint-se i fixant la defensa rival. Un molt bon partit, que com sempre va complementar amb un treball defensiu i de desgast impressionant. Cada vegada convenç a més gent, i els diners que va costar van quedant a l'oblit, com en el cas d'Alves i Mascherano. Sort que Guardiola no sabia fitxar. Hleb i Chigry sempre estaran en boca dels més crítics, però amb el temps els fitxatges han millorat i de quina manera.

Com he dit, el Barça va anar de menys a més, i sobretot va ser culpa del Bayer Leverkusen. En totes les declaracions prèvies ja ho intuíem, però la sensació i voluntat d'inferioritat va ser molt gran. Van sortir tots tancats al seu camp, amb un davanter centre no habitual per tenir més homes menys ofensius i tot. Així doncs, el Barça tocava i tocava, però sense gaire profunditat ni perill clar. Era un partit d'aquells de mastegar sorra, i esperar la única o poques oportunitats que el rival et concedís. I això va arribar a pocs minuts del descans, amb una pilota que recuperava Messi al mig del camp i assistia per Alexis, que no fallava en l'u-contra-u. Sense gaire més, es va arribar al descans.

Piqué fora de la convocatòria

La segona part el Leverkusen va sortir amb una mica més de ganes d'atacar. I com últimament li passa, el Barça va rebre gol en la primera mig aproximació del rival. Un gol amb molts rebots, a empentes i rodolons, i que de fet va ser una centrada d'un lateral rematada per l'altre. Amb Piqué a la grada, no sembla que la fragilitat defensiva sigui només d'un home, sinó més aviat una cosa general. Pot ser que lo de Piqué a la grada no fos un càstig, ja que al cap de setmana ni Masche ni Alves poden jugar, però ho va semblar i ho comparteixo. El Bayer, lògicament, es va animar i va treure més el cap per atac, però amb ràfegues puntuals i sense posar en gran problemes al Barça. A més, en pocs minuts una genial assistència de Cesc va permetre a Alexis fer el segon, després de driblar el porter.
Amb l'1-2, el partit estava per sentenciar la eliminatòria, i així va ser. Després de marcar 1 gol en els 29 xuts anteriors (comptant altres partits), Messi per fi va tornar a marcar. I l'1-3 si que sembla definitiu. I més pel que es va veure damunt el camp.


T11/12 1/8 UEFA CL: Bayer Leverkusen 1-3 FC Barcelona (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Bayer Leverkusen: Leno; Corluka (Da Costa, 90), Friedrich, Schwaab, Kadlec; Reinartz, Rolfes (Kiessling, 77); Schürrle (Bellarabi, 90), Castro, Bender; i Renato Augusto.

FC Barcelona: Valdes; Dani Alves, Mascherano, Puyol, Abidal; Cesc, Busquets; Iniesta (Thiago Alcántara, 61), Messi, Adriano (Pedro, 69); i Alexis (Cuenca, 86)

Llegir més...

Des d'ara ja dic que m'hauria agradat tornar amb més bon peu, i millors notícies, però tenim el que tenim. I tenim una lliga impossible, una final de Copa, i la il·lusió de la Champions. I moltes més coses. Però no vull caure en els dos tòpics més fàcils, que ja estan sortint per tot l'entorn barcelonista. Un es parlar de que queda la Champions, i que guanyant Copa i Champions serien 5/6 títols i tant contents. L'altra versió, es no dir res, i parlar de mala sort, conxorxes arbitrals i no veure que alguna cosa ha passat i passa en aquest equip a la Lliga. Com sempre passa, els dos tòpics tenen part de raó. I és que si el Barça guanya la Champions i Copa, haurà estat una temporada fantàstica. I que els arbitratges no ajuden, com amb els fores de joc d'ahir. Però la lliga no s'ha perdut per això. Ah, i si. Jo ho escric, sentint-ho molt. La lliga està perduda.

Dura derrota al Reyno de Navarra

Ahir el partit va ser un exemple de com s'ha perdut la lliga. I la culpa, es dels jugadors que han guanyat 13/16 títols. De Messi, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Alves, Abidal, Busquets i Pedro. D'aquests 9 jugadors, que sense voler-ne destacar algun més que un altre, els partits fora de casa a la lliga, no han sortit com en anys anteriors a jugar-los. No vull parlar de falta d'actitud, sinó que en anys anteriors i havia un excés - positiu, evidentment - d'actitud i ganes. Guardiola portava anys avisant, i aquesta temporada ha estat evident. En els partits importants puntuals, l'equip no falla. En esforços curts, aquest equip és el millor del món. Els problemes a la lliga venen des de l'inici del campionat, però en Champions, Copa, o Mundial de Clubs l'equip ha sortit amb una altra actitud. Només cal comparar resultats. Ens fa ràbia als aficionats veure com l'equip és capaç d'acabar els partits com un tro, com ahir per exemple, havent regalat un munt de minuts de desgana i d'ocasions al rival.

Osasuna va sortir amb ganes, com sempre davant el seu públic, i en 20 minuts va fer dos gols en dues arribades. Molta efectivitat, el segon hauria d'haver estat anul·lat i tot el que volguem, però el Barça no feia res. Messi no estava inspirat, Pedro aquest any és una ombra d'ell mateix, i la defensa estava especialment malament. Amb Piqué com l'exemple més clar, que surt retratat als tres gols. Com gaudiran a la capital del regne amb el partit de Piqué després de les seves declaracions en la prèvia...

A la segona part van entrar Cuenca i Tello per Pedro i Puyol. I com no, van revolucionar el partit. El primer gol del Barça va venir d'una centrada de Cuenca, i el segon va ser amb una bona acció de Tello. El problema va ser que just després de marcar el 2-1, Osasuna va tornar a marcar, el que va suposar un cop brutal, i com es va veure, definitiu. Oportunitats perdudes, aturades del porter i un gol ben anul·lat (després de mirar 3 o 4 repeticions) no van servir per emportar-se ni un punt del Reyno de Navarra. I per cert, qui van ser els millors?

Bartra i Muniesa entrenant amb el primer equip

Doncs els que he deixat fora de la llista: Alexis, Cuenca, Cesc, Tello i Thiago. Els nous, els jugadors que com diu Guardiola, no tenen la panxa plena. Encara ho tenen tot per guanyar, i són el futur d'aquest equip. No estic matant a Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Abidal i Alves.  Juntament amb Messi, Pedro, Busquets, Piqué i els canterans que l'any que ve passen a formar part del primer equip (Bartra, Montoya, Muniesa, i Dos Santos) i gent com Sergi Roberto, Sergi Gómez, Deulofeu el futur pinta malament. I si en fer la transició d'aquest Barça al futur només perdem una lliga, podrem estar més que contents. He escrit 11 noms amb 24 anys o menys. Si creiem en aquest sistema de cantera i en els valors del club, ho hem de demostrar. Aquest any és l'any de l'eclosió de Thiago, de Tello i de Cuenca. De moment, ja és el millor en aquest aspecte de la era Guardiola. I estem a febrer.



T11/12 J23 Liga BBVA: CA Osasuna 3-2 FC Barcelona (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.


CA Osasuna: Andrés Fernández; Marc Bertran, Sergio Fernández, Flaño, Raitala; Nekounam, Puñal; Nino (Lolo, min. 77), Raúl García (Damià, min. 88), Cejudo i Lekic (Ibrahima, min. 70).

FC Barcelona: Victor Valdés; Alves, Puyol (Tello, min. 46), Piqué (Cesc, min. 70), Abidal; Mascherano, Thiago, Sergi Roberto; Alexis, Messi i Pedro (Cuenca, min. 46).

Dedicat al Vili, que ahir hem va recordar que tenia el blog desactualitzat. Això és que de tant en tant entra per aqui!

Llegir més...

Desprès de tres partits empatant per fi ens em retrobat amb la victòria, això si, vam acabar demanant l’hora. Era un dia molt molt fred, poca gent a l’estadi i a sobre a les 22 de la nit, ingredients per no esperar un gran partit. El Madrid acabava de guanyar el seu partit i el Barça es veia obligat a guanyar per no dir adéu definitivament a la Lliga.

Més d’un es deuria espantar al veure l’alineació, Xavi, Busquets, Piqué, Alexis i Abidal a la banqueta, Guardiola apostava per Dos Santos al mig i per Tello i Cuenca a la davantera. Per sort tot va sortir bé. Alguns van poder descansar, com Xavi, que últimament ho està jugant tot. El partit podia haver acabat amb un marcador molt més ampli que el 2-1.

Tot i marcar el primer als 10 minuts gràcies a un gol de Tello, no va ser fins al minuts 72 que Messi va donar tranquil•litat als aficionats, una tranquil•litat que va durar únicament dos minuts , una errada en defensa, ja van moltes aquesta temporada, revivia una real Societat que buscava puntuar. Messi va fallar moltes ocasions, Puyol va demanar el canvi, Busquets podia tenir la cama trencada… era un d’aquells partits que existia la mala sort, poder va ser culpa del gat negre que va salar a la gespa, o de la Siberiana, però gràcies a Déu, els 3 punts no van volar de Can Barça. Seguim a 7 punts i ens espera un mes molt dur, ja arriba la Champions.


T11/12 J22 Liga BBVA: FC Barcelona 2-1 Real Sociedad (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Barcelona: Valdés; Alves, Puyol (Abidal, m.76), Mascherano, Adriano; Dos Santos (Busquets, m.76 (Piqué, m.82), Thiago, Cesc; Tello, Messi i Cuenca.

Reial Sociedad: Bravo; Carlos Martínez, Mikel González, Iñigo Martínez, Cadamuro; Aranburu, Markel, Rubén Pardo (Llorente, m.78); Xabi Prieto (Aguirretxe, m.83), Griezmann; i Ifrán (Vela, m.58).

Gols: 1-0. m.9: Tello. 2-0, m.72: Messi. 2-1, m.74: Vela.

Llegir més...

Un altre empat. Un altre partit amb ocasions fallades, i amb la sensació agredolça d'haver merescut guanyar però no fer-ho. I ja van 3 partits.
Peeeeerò, ahir va ser diferent als dos últims partits. Potser sóc massa optimista, però el partit del Barça ahir em va agradar. Tot i el gol que va arribar per la banda de Mathieu, el València només va xutar una vegada a porteria i el perill va ser més per la sensació del que podia arribar del que en realitat va passar. I la expulsió no xiulada a Pinto.
Considero que no es pot parlar de mal partit, o de "un altre cop lo mateix". El Barça va poder - i de fet hauria d'haver - marcat dos o tres gols més com a mínim. El penal de Messi, el pal d'Alves i les ocasions fallades per Alexis. I que Messi segueix fluix, com porta tot el 2012 exceptuant el partit de Màlaga. Poca efectivitat i ofuscació mental. Res de nou.

El pitjor és que ja no es parla de futbol. Tot són creuaments de declaracions, indirectes, acusacions, i la paraula àrbitre. Els jugadors, Guardiola i el president havien fet declaracions molt semblants a les que s'han fet aquests últims dies. Però el Barça anava líder indiscutible i els que parlaven dels àrbitres era l'entorn del Madrid. Cada roda de premsa o entrevista, la premsa de Madrid bombardeja a preguntes sobre l'arbitratge a jugadors, Guardiola i president. I és al cap de 5 preguntes sobre l'arbitratge, Sandro comenta que els àrbitres et donen i et prenen, i que la cosa acaba igualada a final de temporada. Però que de moment les coses no pinten bé. Res a criticar d'aquesta frase de Sandro. Però a Madrid es freguen les mans, s'emocionen, i ja ho veuen clar. Comencen els articles d'opinió, els titulars interessats i la maquina s'engega. Que quina màquina? Doncs la màquina de merda. Una màquina de merda que només és capaç de 2 funcions, però molt potents:

1. Invocar una criatura anomenada cagómetro, que simbolitza la remuntada del Madrid i la por del Barça al l'equip blanc.
2. Trocejar un tema (o merda), en portades, columnes, vídeos i demés que seran oferts al públic.

Evidentment, la funció 1 era dels altres anys. De vegades acompanyada de la funció 2. Aquesta setmana el que han engegat la funció 2. Amb el tema: "El Barça ja parla dels àrbitres".

Té collons que si tu preguntes pels àrbitres i algú del Barça contesti, el titular sigui el "Barça parla dels àrbitres".

El cinisme, hipocresia, i oblit-dels-entrenadors-que-esperen-als-parkings que demostren en la portada d'ahir del diari Marca és un nou record personal pel pitjor diari esportiu que jo he vist mai. Com diu Sergio Ramos, això només passa a Espanya. És clar que ell ho diu per criticar als àrbitres que no li perdonen la segona groga segons ell injusta del Camp Nou.

Aplaudim tots a la central lechera. Si. Però amb una mà i sobre el seu clatell.


T11/12 1/2 Copa del Rei: Valencia CF 1-1 FC Barcelona (RAC1) des de FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.

Llegir més...