Vaig esperar al resultat de la segona eliminatòria de la Champions per escriure sobre la eliminació del Barça. Ens agradi o no, és molt diferent pel Barça que el rival pel Chelsea sigui el Bayern o el Madrid. I per sort pel Barça, a la final no hi haurà el Madrid. En un bonic partit, el Madrid va patir massa pel resultat, va pecar de conservador i a la tanda de penals no va estar encertat.
El barça va viure un malson. Per tercer partit consecutiu, la possessió i les ocasions no es van transformar en el marcador desitjat. Tot i que durant breus moments el Barça ho tenia tot de cara, amb el 2-0 i el Chelsea sense el seu capità. Va ser un moment molt breu, fins que Ramires en el temps afegit (una altra vegada) va marcar el 2-1, i el Chelsea tornava a estar classificat.
La segona part va ser un drama pels aficionats i jugadors blaugranes. Iniesta va fallar una sol al minut 47, Messi va fallar un penal que sentenciava la eliminatòria, un gol anul·lat, un xut al pal a l’últim instant... i el gol de Torres. Si. El jugador que en tota la temporada ha marcat molts pocs gols, va aparèixer ahir per empatar el partit, i sentenciar el Barça. Cada minut, cada passada, cada moment va ser un suplici; veient com no hi havia espais i no es podia fer res. Molt dur de veure, i més de viure.
Com és lògic, tot el madridisme cavernari va aprofitar per atacar al Barça, confirmar el seu canvi de cicle, i proclamar “La Décima”. No semblava molt prudent, amb la eliminatòria encara per remuntar.
I així arribàvem al partit. Al decisiu Madrid-Bayern. Un partit que abans del quart d’hora el Madrid ja guanyava 2-0, amb dos gols de Cristiano. Cristiano ja era pilota d’or, el Madrid tenia la dècima a tocar, i la felicitat madridista era complerta. Però, incomprensiblement, el Madrid es va tirar enrere i va regalar la pilota al Bayern. El Bayern va agrair el regal i va empatar la eliminatòria encara a la primera part. Els dos equips van disposar de nombroses ocasions, però ningú va ser capaç de marcar, i el partit va anar-se’n a la pròrroga.
A la pròrroga no va passar res de res, i així venia els penals. Nervis i tensió. I pressió enorme. Cristiano Ronaldo falla el primer llançament, i Kaká també. Dues aturades d’Iker Casillas semblen donar encara vida al Madrid, però el llançament de Ramos als núvols deixava a Schweinsteiger la ocasió de marcar i eliminar al Madrid. Bastian no va fallar, i el Bayern passava a la final.
I així, tot i la lliga, el castell de cartes cau. El canvi de cicle només ha durat 3 dies. Messi encara és el millor del món. Hi han dubtes amb Mourinho. Fins i tot Guardiola potser renova. Però el millor, com sempre, és el som i serem.
Al Barça, quan perd, li queda la actitud, els valors i l’estil. Al Madrid, aquest Madrid de Mourinho, no li queda res. Si m’haig de conformar amb això, a mi em val.
Si aquest blog fos en castellà, el títol que acompanyaria aquesta imatge i post seria: "Y Abidal sacó su fusil" Perdó pel castellà, però encara que alguns polítics en vulguin fer creure del contrari, me'l van ensenyar a la escola i el domino prou bé. Sobretot escrit. Però veient la imatge, i les estadístiques dels gols d'Abidal, la frase té una ironia molt gran i divertida. I sincerament, la frase Abidal va treure el seu fusell no té la mateixa força. En fi, anem a gaudir, parlant del partit que va jugar el Barça i que va intentar destruir el Madrid a base de cops, patades, trepitjades i futbol típic del seu entrenador. Perquè el Madrid ahir va fer pena, llàstima i en certs moments fàstic. És clar que si ets del Barça, fàstic si, però en comptes de pena i llàstima va ser una alegria enorme. Enorme veure en directe com el projecte es desmorona davant del Barça, amb tot el planeta futbolístic mirant-ho.
El partit va començar com sempre, amb el Madrid pressionant, però deixant tota la iniciativa al Barça, esperant l'error per sortir al contra-atac. Els hi va sortir bé a la primera, i al minut 11 va arribar el gol de Cristiano, on sincerament Pinto podria haver fet més. La sentència "Valdès l'hauria aturat" potser és un punt cruel, però probablement certa. Per un entrenador que parla tant de mala sort, sembla oblidar que el seu equip ha marcat contra el Barça els dos últims partits la primera vegada que ha trepitjat àrea. Però el Barça sap al que juga, hi creu, i poc a poc les oportunitats arribaven. Però no entraven. Jo estava desquiciat via twitter, ja que no em semblava just que l'equip que més proposa i més honest fos el que anés pel darrere. I és que es va arribar al descans amb un 1-0, amb un sol xut del Madrid i segons quins mitjans/aficionats parlaven de que Mourinho havia encertat en el seu plantejament, i ja tornava a ser el puto amo. Repassem el plantejament.
Al lateral esquerrà, en comptes d'un dels seus millor homes va fer jugar a Coentrao, el xicot dels 30 milions que sembla només estar al Madrid pel seu representant.
Fent parella amb Sergio Ramos, Carvalho. Carvalho portava lesionat 4 mesos, i l'últim partit el va jugar al setembre. I per rebentar-ho, al lateral dret.... Hamit Altintop. El turc que es va colar en l'operació Sahin per tema del seu representant, jugava en una posició que no és la seva, i amb 293 minuts en tota la temporada jugats. Del trivot que va jugar en lliga, format per Xabi Alonso, Lass i Ozil, va canviar a Ozil per Pepe. I aquí es on més hem de parar. El canvi Ozil - Pepe explica el plantejament de Mourinho claríssimament. Una vergonya, que van xiular els seus propis aficionats.
Puyol va marcar el primer gol del Barça
La segona part, gràcies al gol de Puyol que ha arribat molt d'hora, ha estat encara més desigualada. Amb un àrbitre que s'esforçava per mantenir l'equilibri de targetes grogues i aquella frase tan típica que no se li escapés el partit, el Madrid va començar a repartir. El terme que no se li escapi el partit em fot molta ràbia. Moltíssima, de fet. Amb aquest pretext, l'àrbitre perdona la segona targeta, no treu targeta si ha donat llei de l'avantatja, i sobretot va compensant. Això vol dir que si treu targeta a un jugador d'un equip, la següent falta de l'equip rival, serà també de targeta. A no ser, és clar, que fos la segona. I per cert, quan algun àrbitre es salta aquestes normes, la gent es torna boja. L'àrbitre va complir el reglament expulsant a Van Persie amb una segona groga que era justa, però "molt cruel", i tots recordem l'entorn. És clar, les entrades de Pepe, Sergio Ramos, Carvalho, Xabi Alonso i un llarg etcètera no són cruels. No, que va.
Potser m'equivoco parlant tant de l'àrbitre, però és que el Madrid va acabar amb 11 sobre el camp. I no ho va merèixer. Pepe i Carvalho segurs, i Ramos, Coentrao i Xabi Alonso candidats també. I 5 jugadors són molts, sr Muñiz. Masses.
El partit era de molt domini culer, però amb menys ocasions que la primera part. El Madrid estava total i descaradament tancat a l'àrea, i era molt difícil entrar. Alexis vigilat, Cesc vigilat, Iniesta vigilat, i Xavi i Messi no sabien o podien assistir. Xavi, Busquets, Alves i el propi Messi també estaven vigilats de prop, així que Messi va fer el que sembla més senzill, mirat ara , amb perspectiva. Passar-la a qui ningú s'espera que pogués crear perill. Amb una assistència en cullera, va deixar la pilota a Abidal, que sol davant Casillas no va fallar. Cristiano havia ajudat bastant en defensa en aquest partit, però no va seguir a Abidal. I Altintop tampoc va ser-hi a temps. Així, el Barça tornava a guanyar al Bernabeu, el Madrid i sobretot Pepe quedaven en evidència, i aquesta tendència de normalitat en guanyar al Madrid al Bernabeu va tornar. Potser és una moda com va dir Casillas, però encara li queden molts anys. Serà com els anys 80, que sempre estan de moda i es diu que tornen. Aquest Barça sempre està de moda, sempre torna.
Reial Madrid Casillas; Altintop, Sergio Ramos, Carvalho, Coentrao; Pepe (Granero, m.80), Xabi Alonso, Lass (Özil, m.66); Higuaín (Callejón, m.66), Cristiano Ronaldo i Benzema.
FC Barcelona Pinto; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Busquets, Xavi (Thiago, m.86), Iniesta; Cesc (Cuenca, m.88), Messi i Alexis (Adriano, m.82).
Com sempre, després d'un gran partit molts aficionats esperen veure que diran els periodistes. Si a més el Barça guanya, com últimament acostuma a passar, els culers esperem amb tota la mala intenció del món llegir/veure/escoltar els periodistes que han anat inflant el globus madridista. La veritat és que no he vist res de Punto Pelota, així que en aquest aspecte m'haureu d'ajudar. Sé poc del que ha dit Roncero, Monsieur findeciclo Hermel, i demés fauna habitual del programa. Del que si ús parlaré és sobretot, del diari/radio/televisió del Marca. Si, aquell diari arxi-enemic meu. Perquè entenc que fa ràbia el diari As, inventor del terme villarato i espanyol castizo típic, però va a fer menys mal al Barça que l'altre. El propi Relaño parla de que el Barça és més que el Madrid. És millor, ho era, i ho segueix sent. Però ui, quan canviem de diari...
Sara Carbonero, la quasi periodista, en la contra-portada del diumenge es va sortir un cop més. Parlava dels 3 candidats a la Pilota d'Or, i assegurava que no van defraudar. Doncs o és pensa que els 3 finalistes són els de l'any passat, o va confondre a Cristiano amb Alexis.
José Vicente Hernáez: no passa res, el dissabte el Madrid es torna a posar líder, de fet mai ho ha deixat de ser, i la lliga serà del Madrid. NO passa res, el futbol és així.
A Radio Marca, Miguel Serrano en sorprenia amb aquestes declaracions disculpant a Marcelo, que li va negar la mà a Piqué al final del partit. Diu que potser Piqué li va estar dient mono, xita, o ximpanzé, que negar-li la mà és insuficient. Que s'havia de comportar com un mono i fotre-li una patada al cap.
Aquest recull és via @lalibretadevangaal
Si algú té algun altra frase mítica (sobretot dels "amics" de Punto Pelota) la pot deixar als comentaris.
De la porra del blog, tenim un guanyador en el resultat però en l'alineació + sistema de joc la cosa està menys clara. Tots ens vam equivocar en posar a Mascherano, ja que va jugar la parella Puyol i Piqué. La opció de que Alves jugués d'extrem/migcampista ja la vaig endevinar jo al primer comentari, i més gent ha anat en aquest sentit. Em va saber greu no posar-ho al comentari de la porra, però també vaig escriure fa uns 10 dies que Busquets aniria intercanviant la posició de mig centre amb la de central quan l'equip ho necessités. Així doncs, felicito al Quim per endevinar el resultat de 1-3, que no era precisament dels més habituals o fàcils de posar. Endevinar una alineació i sistema de Guardiola és virtualment impossible. Encara no n'ha repetit cap aquesta temporada.
I per acabar, vull agrair als habituals del blog que majoritàriament siguin optimistes. Jo vaig pensar molt en que votar, i reconec que vaig votar que era pessimista. Sóc dels barcelonistes "de tota la vida" que s'han convertit. Guardiola m'ha canviat la manera de veure el Barça i els ànims, però ahir era pessimista. No era pessimista de cara a les semifinals de la Champions de la temporada passada, ni ho he sigut aquesta SuperCopa. Però tenia males sensacions de cara aquest dissabte, independentment de l'alineació i els 3 defenses, que m'encanten i no hi tinc problema. Qüestió de sensacions. Sort de vosaltres.
Optimisme que es menjava al pessimisme.
La enquesta nova, que és de les més incertes que hem posat últimament, pregunta qui va ser el millor futbolista del Barça en el clàssic. Recordeu passar a votar durant la setmana.
I acabat el clàssic, ara toca el Mundialet de Clubs. Serà el cinquè títol del 2011?
Era un partit per demostrar moltes coses. Tant pel Barça com pel Madrid. El Barça ja tornava a ser qüestionat per la premsa espanyola, i el Madrid venia de guanyar 14 partits consecutius, i en una ratxa immillorable. Eufòrics, el Madrid sabia que era la seva oportunitat de no només distanciar el Barça a la classificació, sinó de donar un cop moral a l'etern rival. I quan en el segon 22 de partit el Madrid es va avançar, la cosa pintava molt malament pel Barça. Que si 9 punts de distància, que si fortalesa física del Madrid, problemes en els desplaçaments aquesta temporada... tots els fantasmes culers es van aparèixer de cop. I com sempre passa des de l'arribada de Guardiola, ja es va encarregar l'equip de donar la volta al marcador, i així als ànims dels aficionats.
El capità va fer ahir un partidàs
L'alineació del Madrid sorprenia, ja que de l'esperat trivot defensiu vam passar al doble pivot habitual, amb Lass i Xabi Alonso i Ozil de mitja punta. També sorprenia la posició de Coentrao al lateral dret. I anem a parlar de l'alineació del Barça, i veure qui s'hi va acostar més a la nostra porra. Teòricament, el Barça va sortir amb un 4-3-3, i amb la sorpresa de Puyol acompanyant a Piqué en defensa. En la davantera jugaven Cesc, Messi i Alexis, intercanviant-se posicions constantment. Però si els hem de col·locar Cesc va actuar més aviat per la dreta, Messi pel mig i Alexis desgastant a Marcelo. Però els 4 en defensa van durar molt poc, i encara haurien durat menys si no hagués estat pel gol de Benzema al primer minut. El partit va acabar sent amb defensa de 3, amb Puyol a la dreta (amb Cristiano), Piqué al mig (amb Benzema) i Abidal a la esquerra (amb di Maria). I en aquesta posició de central/lateral dret vam tenir el que per mi va ser el millor del partit: Carles Puyol. A més, i com a molts aficionats del Barça, Puyol no estava en les teòriques alineacions titulars. Mascherano va ser el sacrificat, però costa imaginar que ho hauria fet millor que el gran capità. Etern i enorme Puyol.
Casillas lamentant-se una vegada més
El partit hauria pogut estar condicionat totalment pel gol inicial de Benzema, però el Barça va demostrar una fortalesa mental molt gran, i a anys llum de la del Madrid. Perquè Cristiano cada cop que veu el que fa Messi en atac, alguna cosa li passa. I quan veu a Piqué, Puyol i Valdés, el peu se li arronsa i no és el jugador que acostumem a veure als resums dels partits del Madrid. Però no només ell: les cares de Xabi Alonso a cada gol del Barça, Marcelo refusant donar la mà a Piqué al final del partit, els crits de Casillas als seus companys... tot el Madrid té una barcelonitis molt clara, i se saben inferiors. Moltes portades, molts rècords golejadors, i molt fum, però la realitat va colpejar ahir a Madrid amb una virulència pitjor que el 5-0 de fa un any, o que quan el gloriós 2-6. Perquè tot i que el resultat tampoc va ser tant escandalós com aquests altres resultats, el Madrid sabia que estava en el seu millor moment de forma, en el segon any de Mourinho ( que suposadament sempre són millors) jugava a casa i podia deixar la lliga sentenciada. Res més lluny de a realitat.
I res més, deixo aquí el vídeo amb els gols del partit. Ja sé que aquest post no és una crònica, però em costa molt de creure que ahir algú que llegeixi aquest blog no veiés o escoltés el partit.
I si, és una mica tard per penjar el post, però les celebracions ahir van ser intenses, i ús deixaré amb el concepte de "sangre de heavy". Els que van veure el partit ahir amb mi ja ho entendran.
Reial Madrid: Iker Casillas; Coentrao, Pepe, Ramos, Marcelo; Xabi Alonso, Lass (Khedira, min.63), Özil (Kaká, min.58); Di María (Higuaín, min.68), Cristiano i Benzema.
FC Barcelona: Víctor Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Busquets, Xavi, Iniesta (Pedro, min.89); Alexis (Villa, min.84), Cesc Fábregas (Keita, min. 78) i Messi.
Seguim sense produïr beneficis, així que només puc prometre honor i satisfacció personal si endevineu el resultat. I per fer-ho més original ( també es podria qualificar de complicat) a part del resultat també vull que digueu l'onze titular del Barça, i si serà amb un 3-4-3 o amb un 4-3-3.
Si teniu dubtes amb l'alineació, podeu repassar el post de la setmana passada que explicava per sobre els dos sistemes aquí.
I no ús oblideu de votar a la enquesta. Sou optimistes o pessimistes de cara al dissabte?
Abans d'ahir vaig escriure que amb la carta de "Mourinho" al madridisme, veuríem a 80.000 ultres al Bernabeu. Suport al 100% a Mourinho, i en definitiva i com treu el diari Marca avui: la festa de Mou. No penjaré un recull de totes les pancartes, cartells i llençols que per ahir vam poder veure pel Bernabeu. Tampoc escriure una crònica del partit de futbol que es va poder veure. Curiosament, els periodistes que segueixen al Madrid tampoc han escrit gaire sobre el futbol, i només s'han centrat en l'entrenador del Madrid, i del suport de la gent. Suport que des del club ja s'han encarregat de promoure. A través dels mitjans de comunicació que tenen dominats (no caldria ara anomenar-los a tots) ja s'han encarregat de la seva campanya particular. Santificar a Mourinho, amb portades on sortia Mourinho convidant a un aficionat a veure un partit del Madrid B. "Bonito gesto de Mourinho". Per acabar la campanya, han encès el que podem anomenar com el ventilador.
El ventilador de merda cap al Barça. Agafen acusacions, mentides, manipulacions i insinuacions i ho posen davant del ventilador. L'engeguen, i la merda ho embruta tot. I per molt que Guardiola, els mitjans catalans o la veritat intenti "netejar" la merda, alguna cosa sempre queda. Cal nombrar la mítica frase de Goebbels, o ja la tenim al cap? Un últim cop, va: "una mentida repetida 1000 vegades es converteix en realitat". Doncs això.
Només els estúpids miren el dit que assenyala el camí. S'ha de mirar el camí.
Amb aquesta pancarta queda molt clar com està el madridisme. Està a favor de Mourinho, faci el que faci. Li han entregat la seva ànima, i la seva capacitat de raonar. I a canvi, només li han demanat una Copa del Rei guanyada a la pròrroga, i la eterna promesa de que guanyarà al Barça i acabarà amb el cicle triomfal.
Com a barcelonista m'agrada pensar que en els anys foscos de Gaspart, un entrenador com Mourinho no hauria cegat al Camp Nou. Tot i que el tema de la persecució arbitral ja estava a la premsa catalana, i molt en boca de Gaspart, els aficionats tot i creure-ho més o menys van acabar demanant la dimissió del president, i en definitiva, volent canviar la dinàmica. Es molt fàcil dir ara que no hauriem caigut en la trampa de Mourinho. En aquest estil mentider, cínic i victimista. Però una costa està clara: més tard que d'hora el Madrid haurà de canviar. Pel bé del Barça, que sigui molt tard. Potser pel bé del futbol, que sigui d'hora.
Quan ets nen els teus pares t'obliguen a demanar perdó, encara que tu no vulguis. I moltes vegades, ho acabes fent de mentida, només perquè es callin i et deixin en pau. La típica disculpa falsa, vaja.
Sempre pot ser pitjor. Pots créixer, i ser una persona que s'ha disculpat tantes vegades que ja ni recorda el significat d'una disculpa. I al perdre la perspectiva del que vol dir i significa demanar disculpes, et treus de la màniga una nova i revolucionària manera de fer-ho: demanes disculpes a la part no implicada.
La grandesa de Mourinho es deixar clar que només es disculpa davant els madridistes, i només davant seu. Si no ets madridista no t'afecten les disculpes, així que Tito Vilanova i el barcelonisme pot i ha de seguir igual d'ofès.
Perfil de twitter de Mohammed Jordi
Seguint amb el títol del post, queda ben clar que el Reial Madrid com a institució viu per una sola cosa des de l'arribada de Mourinho: atacar per terra, mar i aire al Barça. O com diu un gran català, segur dels seus valors, pensaments i conviccions, el Madrid només viu per pixar-se a la boca del Barça. El Madrid ha tret comunicats ridículs, defensant l'honor de Mourinho en nombroses ocasions. En l'enfrontament amb Preciado, per exemple. O amb la sanció de la UEFA per les vermelles provocades. O demanant sancions per 8 o 9 jugadors del Barça. Molts comunicats, però cap per desmentir la vinculació del Reial Madrid amb les acusacions de dopatge. Però ahir... ui ahir. Ahir van sortir amb dos comunicats i fa tota la pinta que en publicaran com a mínim un altre ja que la federació espanyola de futbol pot sancionar a Mourinho per agredir a un entrenador rival. La gran defensa del Reial Madrid per justificar les accions del seu entrenador es tirar del "i tu més". A més a més, sense proves.
El "i tu més" funciona molt bé, i molt fàcilment. Mourinho agredeix a Tito Vilanova si, però es que ell l'havia insultat. Els hi havia dit que eren "una banda de fills de puta". També hi han grans crítiques a la suposada agressió de Villa a Ozil. I per acabar, també tenen un vídeo on es veu a Messi fent gestos de "seguiu parlant" cap a algun lloc. Si, segurament cap a la banqueta del Madrid, però tampoc està clar al 100%. Malauradament, cap periodista del Marca, de Radio Marca, de Marca TV, l'As, la COPE, la SER, Punto Pelota, la Gaceta, la Razón, l'ABC, Cuatro, la Sexta, Antena 3, Tele5 i qualsevol mitjà no descaradament blaugrana no tenen cap imatge, àudio o vídeo que pugui demostrar qualsevol de les acusacions envers el Barça. La frase "les imatges demostren molt clar el que ha passat" serveixen aquesta vegada pel Barça, però no pel Madrid. En 180 minuts cap jugador del Barça ha fingit cap entrada, i jo si recordo més d'una entrada més que agressiva de jugadors del Madrid. I de les entrades si que hi han proves.
En fi, quan Mourinho marxi el Madrid pot trigar anys ha recuperar-se. I no només parlo dels títols. La manera de manipular la veritat a través de la premsa es vergonyosa, i en algun moment s'acabarà. I quan s'acabi hauran d'afrontar la realitat. I els hi farà molt de mal.
Deixo una mostra del gran personatge que és Mohamed Jordi:
Primer no hi havia res. Després, va venir la religió, i així la gent ja tenia uns límits. La por a passar-te la eternitat a l'infern no feia que el 100% de la raça humana es comportés, però com a mínim eren conscients de que havien fet alguna cosa malament. Malauradament el sistema es va anar corrompent amb la possibilitat de comprar-te el perdó a través d'alguns servidors corruptes d'aquesta religió. Poc a poc, van anar apareixent les lleis, i la justícia. El sistema era senzill: si feies alguna acció considerada primer pecat, després il·legal se't jutjaria i tindries un càstig. I no un càstig de cara a Déu o la teva ànima, sinó un càstig físic en forma de multa, reclusió o fins i tot la mort. Com el sistema inicial de la religió, de seguida es va veure que la corrupció dels jutges - anteriorment coneguts com a serfs de la religió- també era una pràctica tristament habitual. Així, els més poderosos sempre estaven sota sospita per la resta dels mortals, ja que veien molt clar que tenien possibilitats d'escapar la justícia. I tornant als inicis, la raça humana necessita límits, ja que amb la bona voluntat i/o bona fe s'ha demostrat en la nostra història que no n'hi ha prou.
El que passa, és que en els últims anys el primer món ha desenvolupat un sistema que permet que tothom estigui vigilat constantment. Amb la televisió, la ràdio, la premsa i l'internet és molt fàcil tenir molta informació sobre una persona. Inicialment això podia semblar una nova manera d'aturar o preveure accions que són considerades socialment com a "dolentes", i fins i tot il·legals. El sistema no va arribar ni ha funcionar, ja que els 4 mitjans dels que he parlat en comptadíssimes ocasions han sigut lliures d'influències, i en certa manera ja estaven corromputs des del principi. I aquí ve lo bo: fa 1200 anys la gent posava en dubte l'honestedat dels capellans, sabent que una persona rica podia comprar-se el cel. Fa 300 anys, el poble sabia que si un rei matava algú era molt improbable que fos jutjat. Però ara, en el segle XXI, amb la humanitat en el seu teòric millor moment d'evolució, segueixen un mitjà de comunicació que els interessi, i es creuen el que hi diu. I només llegeixen, miren o escolten un altre mitjà per constatar que els que no pensen com ell no pensen com ell. Com 'borregos', un gran tant per cent de la població del primer món viu sense preguntar-se moltes coses. La comoditat de la classe mitjana comparant-la amb les altres èpoques ha convertit aquesta part de la humanitat en una gran massa manipulable, i d'on treure interessos pel benefici dels més poderosos, aquells que mai s'han d'enfrontar amb la justícia. Els que abans eren burgesos i gent rica. O més abans eren els nobles i reis.
Perdó. M'he anat animant i gairebé oblido del que escrivia. Mourinho i la seva carta. Que té de seva el que jo de madridista 'castizo'. Poso el link, i només comentaré la part final, les seves disculpes. Aquí el link. I aquí les disculpes. Si no les veieu bé no es culpa meva, sinó del traductor del Madrid, que no deu haver interpretat bé les paraules de Mou.
"Y quiero dirigirme al madridismo para disculparme ante él, y solo ante el madridismo, por mi actitud en el último partido. Algunos están más adaptados que yo a la hipocresía del fútbol, lo hacen con la cara escondida, con la boca tapada y en lo más profundo de los túneles.
Yo no aprendo a ser hipócrita. Ni aprendo ni quiero. "
La meva reflexió, enfadat i en calent, l'he escrit al twitter. Diu així: "Si ets del Madrid pots pegar a la dona, i disculpar-te amb els teus amics per haver-los decepcionat. Sort que sóc del Barça"
No n'estic precisament orgullós, però el missatge que deixa Mourinho és aquest. Unes disculpes a Tito Vilanova, per ser tant falses com una confessió a un mossèn o un suborn a un jurat, tampoc servirien a gran part del barcelonisme. Però aquestes 3 frases encenen més els ànims, i són d'un cinisme que podem considerar habitual al Reial Madrid actual. I això es trist. 3 preguntes a l'aire:
Algú es creu que aquesta carta l'ha escrit Mourinho?
Mourinho sap exactament que vol dir la paraula hipòcrita?
Els jugadors del Madrid pegaran als del Barça demanant-se disculpes entre ells?
Repassant els meus dos primers paràgrafs, tant de bo m'hagi equivocat. Però demà al Bernabeu veurem 80.000 ovelletes cridant al seu gran cabdill, al gran Mourinho. I em confirmaran el que he escrit. I no estaré content.
PD: Tinc un altre text, amb un estil absolutament diferent al d'aquest. Si m'engegueu i no agrada aquest, potser el penjo. Al títol surt la paraula pixar...
Em sorprendria molt que algú entengui al 100% el motiu d'aquest títol, ja que ha part de l'evident joc de paraules, el títol es refereix a una entrada de fa exactament un any. Fa un any ja es parlava de plantilla curta, fins el fitxatge d'última hora de Mascherano. Aquell article/enquesta es titulava "no la tenim petita" i el podeu recordar aquí. Doncs aquesta passada setmana vam preguntar que amb les altes i baixes que s'han produït, quin dels dos grans del futbol espanyol tenien millor plantilla: Barça o Madrid. Molts pocs madridistes discutirien que el Barça té un onze titular millor que el Madrid i segurament millor que ningú a Europa. Però la profunditat de la banqueta ja és un tema més discutible, i que s'ha de mirar més a fons.
Abans de res, mirem el resultat de l'enquesta:
Gairebé un 66% de vots favorable al Barça
Primer mirem els onzes titulars dels dos equips. El del Madrid potser no està tant clar, però varia un jugador com a molt.
Porter: Valdés // Casillas
Defensa: Alves, Puyol, Piqué i Abidal // Ramos, Pepe, Carvalho, Marcelo
Mig del camp: Busquets, Xavi, Iniesta // Xabi Alonso, Khedira, Ozil
Davanters: Pedro, Messi, Villa // di Maria, Benzema, Cristiano
I a partir d'aquesta base, mirem els suplents, també per línia. Subratllo els que pràcticament es poden considerar titulars o que si són titulars el nivell de l'equip no es resenteix teòricament.
Empaten 5 a 5 en el tema dels suplents. Probablement se'm nota que sóc del Barça al subratllar a Thiago com a pràcticament titular i no a Sahin, però la pretemporada serveix per aquestes coses. Thiago ha jugat a un gran nivell i ja està en la dinàmica del Barça, i Sahin encara no ha pogut debutar per la lesió. Mascherano i Coentrao els he posat a més d'una línia degut a la seva polivalència, i a més els dos estan subratllats en dues línies diferents. Coentrao no considero que aporti en la davantera el que aporta di Maria. En el mig del camp i en la defensa si.
El que es demostra amb els suplents és que el Barça si ha donat un pas endavant, ja que Cesc i Alexis aportaran, i molt, a l'equip. En canvi, dels 5 fitxatges del Madrid (Callejón, Varane, Sahin, Altintop i Coentrao) només Coentrao aporta de moment a l'equip, i s'espera que Sahin ho faci com a suplent i complement de Xabi Alonso en la creació. Amb l'onze titular igual que l'any anterior, sembla que aquesta temporada el Barça ha millorat la diferència entre banquetes amb el Madrid, com a mínim igualant-la. Florentino encara no ha fitxat el galàctic de cada temporada, però ningú pot preveure quin jove del planter blaugrana explotarà aquest any a part de Thiago. Tot pinta a que Fontàs o algun defensa del filial poden donar el salt de qualitat definitiu. Si n'hi ha de temps fins a maig!
Abans de que comenci la SuperCopa d'aquest any, m'agradaria deixar clar per avançat la importància del títol. Molts seran els periodistes que en funció del resultat del partit, o del partit de dimecres canviaran d'opinió com pot passar amb Neymar. Jo intento no canviar d'opinió cada setmana en funció del políticament correcte pels meus superiors. Ni modificar interessadament informació per beneficiar? el meu equip. Però en fi. Anem al tema.
Ras i curt: dels sis títols del Barça del magnífic 2009, la SuperCopa d'Espanya és el menys important. La Lliga i la Champions són indiscutiblement els més importants, seguits de la Copa del Rei i del Mundialet de clubs. Finalment, tenim les dues SuperCopes. I evidentment, la SuperCopa d'europa acostuma a ser més important i complicada que la espanyola. Exceptuant aquesta temporada, on per mi serà més important la SuperCopa espanyola que no la d'Europa contra l'Oporto.
El Barça arribant a Madrid
Pel Barça també és molt més important aquesta Supercopa que la dels anys anteriors. Una prova més va ser l'arribada del Barça a Madrid, un dia abans del partit. Trencant la rutina que va instaurar Guardiola de viatjar el mateix dia en partits de la lliga espanyola, el Barça va fer la rutina de Champions. Va viatjar el dia anterior, i a més l'expedició blaugrana s'allotja al mateix hotel que en l'enfrontament de les semifinals contra el Madrid. El rival fa que els jugadors, Guardiola i la majoria del aficionats vulguin més aquesta SuperCopa de l'habitual. La veritat és que el Madrid quedaria tocat si una vegada més no pot superar el Barça.
57.000 persones donant suport en un entrenament al Madrid
I pel Madrid? És difícil parlar dels sentiments d'un equip amb un entrenador i una premsa tant histriònica. La realitat és que tenen moltíssimes ganes de guanyar al barça, i ja no només per la rivalitat històrica. La eliminació de la Champions l'any anterior, quan amb la Copa del Rei ja es pensaven que el cicle havia canviat, els va fer molt mal, i tots recordem les seves justificacions, que de fet Mourinho encara segueix dient en roda de premsa. Tenen a molts futbolistes, i probablement aguantaran en forma fins a final de temporada sens problemes, però la preparació que han fet durant la pretemporada ha estat molt peculiar. Sembla que s'han esforçat única i exclusivament en arribar millor que el Barça físicament a la SuperCopa. Ho han aconsguit, i això no ho dubta ningú. A més, sempre serà més potent físicament un mig del camp amb Xabi Alonso i Khedira que no el format per Xavi, Iniesta i Busquets. Però el Barça no domina, guanya i triomfa pel físic dels seus futbolistes, sino per la seva tècnica i la seva capacitat tàctica de fer el que els mana guardiola. Veurem avui a les 22.00 quin estil supera a l'altre. Tot i que fa la pinta que haurem d'esperar a dimecres per acabar de tenir clar el guanyador de la SuperCopa. Seria estrany veure aquesta nit un marcador molt clar en qualsevol dels dos sentits.
Sorpresa relativa a la sèrie entre el Madrid i el Bilbao. I dic relativa perquè després del segon partit a Madrid, on el Bilbao va superar el Madrid i va recuperar el factor pista, ja no estava clar qui era favorit. El Bilbao en principi s'ha assegurat jugar la Eurolliga l'any vinent, i la crisi al Madrid serà important i segur que l'anirme veient els propers dies. Evidentment que l'entrenador? Lele Molin no seguirà, i també estan a la llista d'acomiadaments Prigioni, Vidal, Tucker, Velickovic, Begic i Fischer. Suposo que no marxaran tots, i potser algun dels pivots es quedarà. Al Baskonia també sembla que hi hauran algunes baixes i gent com Teletovic, Barac i fins i tot Dusko Ibanovic no està clar on estaran la temporada vinent. Però recordem com van acabar les semifinals.
Regal Barça 3 - Baskonia 0
Els jugadors del regal, celebrant el passi a la final
Potser va sonar una mica "xulo", però em va agradar molt una frase de Xavi Pascual al acabar el partit. Va dir que el Barça li havia tornat una mica el 3-0 de l'any passat al Baskonia, però va voler deixar ben clara una cosa: el 3-0 del baskonia va ser molt just i sense excuses, però no va ser una pallissa. Els tres partits que va guanyar el Baskonia la temporada anterior van ser per 6 punts sumant els 3 partits. +4, +1 i +1. Res a dir, però de pallissa res de res. El 3-0 del Barça ha estat per +15, +16 i +10 de l'últim, a Vitòria. Encara que el +10 a Vitòria és una mica enganyós.
Va ser un partit dur, amb el Barça sempre per davant però incapaç de trencar el partit. La fe del Baskonia i dels seus 10.000 aficionats mouen muntanyes, però aquest Regal Barça és un Everest inamovible. I no es que el Baskonia no tingués opcions de victòria, però la sensació de plantilla llarguíssima, domini del partit i recursos feien pensar que al final es decantaria pel barça, i així va ser. Un rebot ofensiu d'uns tirs lliures, 8 segons de no creuar la pista, i la dupla Navarro i Ricky van acabar amb les opcions del caja Laboral, on només va destacar San Emeterio dels habituals. Barac per acumulació de faltes, i Marcelinho en un dia molt dolent en el tir van estar més apagats de l'habitual.
Del Barça, bon partit dels tres bases, i amb un sòlid Lorbek. Ratxes d'anotació d'Anderson, i bons moments dels homes alts. De navarro, com sempre, només dir que va ser el millor quan l'equip el necessitava. El de sempre, vaja. Estadístiques del partit.
Bilbao 3 - Madrid 1
Men In Black
Van ser dos partits molt diferents, on la emoció va estar al segon. El primer no va tenir gairebé història, i la unió de Miribilla amb la motivació dels jugadors del Bilbao van esborrar al Madrid de la pista durant molt minuts. La qualitat superior dels homes del Madrid i l'inesperat partidàs de Sergio Rodríguez van posar una mica d'emoció al tercer quart, però els triples del homes de negre van tornar a posar les coses al seu lloc. Al final, el Madrid es va quedar amb 51 punts, la seva pitjor anotació en ACB des de l'any 82. Va ser al quart partit, jugant-se la vida, que el Madrid va demostrar una mica d'orgull o com a mínim amor propi. Van sortir a per totes, i el Bilbao no li perdia la cara al partit però anava pel darrere. El Madrid no jugava molt bé, però com a mínim amb més sentit i intensitat del que havíem vist en els playoffs. Els pick'n'roll Tomic/Prigioni funcionaven com han de funcionar, i en general el Madrid s'estava aprofitant de la seva superioritat en centímetres a la pintura. Fins que va aparèixer l'ànima del Bilbao, almenys en aquesta sèrie: Mumbrú, Hervelle i Jackson. Van igualar el partit, i amb un bon parcial a l'últim quart van aconseguir afrontar els últims instants per davant en el marcador. No hi va haver remuntada màgica ni sorpreses, i el Bilbao va guanyar el partit, la sèrie i la classificació per la Eurolliga. Les estadístiques del partit van ser 68-51 el primer i 80-72 el segon.
Ja s'han jugat els dos primers partits de les semifinals, i ara les dues sèries se'n van cap al País Basc. El Barça se'n va a Vitòria amb un 2-0 i unes molt bones sensacions sota el braç, mentre que el Madrid viatja a Bilbao amb un 1-1 i molts dubtes. Els meus pronòstics de 3-1 per les dues sèries em sembla que no seran gaire exactes, però encara pot passar de tot. I més amb els ambients que es trobaran Barça i Madrid. Perquè les pistes del Bilbao i del Baskonia seran molt diferents del que ho van ser les dels equips "de futbol". Unes pistes mig buides, i que només animen quan l'equip està jugant bé i guanyant. L'exemple més clar va ser el segon partit entre Bilbao i Madrid, amb l'afició madridista xiulant al seu equip i callada quan els bascos estaven 15 punts amunt. La remuntada del tercer quart va ser un festival d'ànims, xiulades al rival, i com es diu popularment anar a favor de corrent.
Regal Barça 2 - Caja Laboral 0
Sada està immens en aquesta sèrie
Partits bastant semblants en general els que vam veure al Palau Blaugrana. El primer partit el Baskonia va sortir amb les idees molt clares: pilotes interiors a Barac, i pilotes exteriors a Teletovic. I els hi va anar molt bé, ja que pràcticament la totalitat dels punts en el primer quart van ser d'aquests dos jugadors. El Barça jugava a lo seu, amb pilotes a Lorbek, jugades per Navarro i intentant córrer. El segon quart el Baskonia es va escapar durant uns moments, però el cinc defensiu del Barça, comandat per Sada va tornar a posar el Barça per davant. El Caja Laboral només vivia dels seus bons percentatges, que es van acabar al tercer quart. Una defensa superior en tots els aspectes del Regal van acabar amb les aspiracions baskonistes, i el final del partit va ser bastant més plàcid del que molts esperàvem.
El segon partit els dos equips van sortir amb molt mala punteria, i freds. La defensa del Barça recordava a la de la segona meitat del primer partit, i poc a poc s'escapava en el marcador. Mai podia superar la barrera dels 10 punts, però el ritme era clarament blaugrana. A l'inic del tercer quart la fe habitual dels bascos, comandats per les penetracions de San Eme, van arribar a posar el partit a un punt de diferència, però un parcial final molt bo del Barça va deixar les coses al seu lloc. Sada s'està consagrant en aquesta sèrie, Navarro segueix a lo seu, i Lorbek i Morris sembla que s'han despertat a temps. I les ratxes d'Anderson sempre aporten molt. +15 el primer partit i +16 al segon.
Molt han de canviar les coses perquè el Baskonia remunti, però al seu camp serà més difícil.
Madrid 1 - Bilbao 1
Vasileiadis, un perill
El Madrid és un equip desconcertant, que mai saps com jugarà o millor dit, sortirà a jugar. El Madrid va guanyar tots els quart menys un, i no els va guanyar de molta diferència així que podem parlar de partit regular i constant. El primer partit van sortir concentrats i a per totes, i van controlar el partit tot i que el Bilbao mai li va perdre la cara, i va estar a punt de donar la sorpresa. Al final, un Llull letal quan es posa a córrer i l'ajuda d'un bon Tomic (ja tocava un bon partit del "millor" 5 de la lliga) van decantar el partit a favor del Madrid.
El problema pels blancs va venir al segon partit, i pràcticament podem dir que va ser culpa seva. El Madrid va sortir fred, i quan es va donar compte del que havia passat, estava perdent de gairebé 20 punts i el Bilbao semblava el millor equip d'Europa. 25-44 al descans, i com he dit l'afició xiulant com si el Madrid baixés a segona.
El tercer quart va venir la esperada remuntada del Madrid, que va sorprendre amb una defensa molt més forta del que havia fet en tota la sèrie. Un increïble parcial de 20-6 al tercer quart, amb 6 minuts sense anotar dels bascos, van tornar al Madrid al partit. Semblava que quan el Madrid es posés per davant, el partit ja seria seu, però no va ser així. Mumbrú, Jackson i Vasileiadis van lluitar per mantenir el Bilbao davant i arribar al carrusel de tirs lliures amb totes les opcions. Llull va fallar un triple a la desesperada, i el partit se'l va emportar el Bilbao. A seguir el somni.
Els partits van ser 78-67 i 66-71.
Quien rie último, ríe mejor. Paraules del nostre amic Cristiano. Doncs si, tenia raó, finalment hem rigut nosaltres, la Lliga pràcticament a la butxaca i amb el passaport a la final de Champions certificat. Final número 7 de la historia i tercera en 6 anys, brutal. Tornem on va començar tot, Wembley.
Per fi s’acaben els clàssics, han estat dies durs i han desgastat molt anímicament i físicament. Molta polèmica, denuncies, dures declaracions, agressivitat, de tot menys futbol, per sort l’últim dels 4 partits va ser bastant diferent i es va poder veure més futbol. Ara ens toca gaudir d’aquest moment encara que per la meseta es dirà que hauríem de tenir vergonya de passar a la final de la forma que hem passat. Doncs si, la mateix vergonya que va tenir Mou l’any passat després d’eliminar al Chelsea i al Barça, en aquell moment no deia res ni feia gestos fent entendre que l’havien robat la cartera.
Amb el 0-2 de l’anada, l’eliminatòria estava molt de cara. Guardiola va sortir amb el millor onze possible, per altra banda, Mou va sorprendre amb donar la titularitat a Kaka i a Higuain i no a Ozil i a Benzema, aquest últim no va jugar ni un minut en tota l’eliminatòria, més que sorprenent. Els primer 45 minuts van ser clarament blaugranes, Casillas va salvar als seus en diverses vegades. Pel contrari el Madrid no va donar problemes a Valdès, a diferència dels últims partits, els blancs pressionaven molt a dalt però no generaven ocasions de gol, Kaka va estar en la seva línia, inoperant, Cristiano i Di Maria eren els únics que podien fer mal. La primera par va acabar 0-0, faltaven 45 minuts per materialitzar el somni.
La segona part el va Barça va sortir un pèl adormit, els primers minuts eren blancs i així va arribar la jugada polèmica de la nit, jugada de Cristiano que acaba en gol d'Higuain, per sorpresa de tots l’àrbitre el va anular, personalment crec que el gol és legal i va ser una greu errada pels interessos madridistes. Per a colmo, minuts després, Pedro va aprofitar una genial passada d'Iniesta per obrir el marcador. Amb aquest gol, el Barça s’estalviava una possible pròrroga i obligava a fer 3 gols al Madrid. En una de les poques arribades, va aconseguir reduir diferències, Marcelo feia l’empat. Quedaven uns 25 minuts, eren moments de nervis, per sort el marcador no es va moure més i amb la cara de desesperació i impotència, el Madrid va dir adéu al somni de la Décima.
La segona bona noticia de la nit, va ser l’entrada d'Abidal, recuperat un mes i mig després de l’operació. A tres setmanes de la final, això es un cop d’efecte per els barcelonistes que veuen com la defensa poc a poc es va recuperant.
Diumenge toca un altre derbi, a casa i contra l’Espanyol, una victòria acompanyada d’un favor del Sevilla, ens donaria la Lliga i tres setmanes per preparar la gran final, possiblement contra el Manchester. Penúltim esforç.
Mou, Res! Sí, finalment ens ho hem menjat amb patates. Poder el 5-0 no va ser tan bon resultat pel Barça, i tota aquesta eufòria ara s’està posant en contra. Aquest dos últims partits no estan deixant bones sensacions, no hem estat capaços de guanyar i lo pitjor és la imatge, una imatge de impotència, malgrat l’alta possessió no érem capaços de generar perill, únicament en ocasions contades. Mourinho sap com parar-nos i Guardiola no troba la manera de contrarestar-ho. Pot no agradar Mourinho ni la forma que té de jugar, però tot s’ha de dir, és un guanyador i ahir ho va demostrar amb un plantejament que en el cas de perdre hagués estat criticat per ser tant conservador.
El partit prometia, era un dia espacial amb nervis des de la primera hora del matí, un Barça - Madrid i una final, lo màxim. Potser és lo més dur de la derrota, perdre contra l’etern rival.
La primera part va ser totalment blanca, el barça no estava còmode. Lent, imprecís en els passes, en els controls, i els blancs al contraatac. El perill estava a l’àrea blaugrana, encara que Pinto no va tenir molta feina. El partit recordava al del passat dissabte, molta possessió però que no es materialitzava en ocasions. Un xut desviat de Xavi i poca cosa més. El gran ensurt va arribar en una rematada de cap de Pepe que va anar al pal i no va entrar de miracle. El Barça necessitava a un Messi pràcticament inèdit, igual que Villa i Pedro, que no entraven en joc. Pràcticament era impossible arribar a tres quarts de camp. El millor que podia passar era arribar al final dels primers 45 minuts.
La segona part va ser totalment diferent a la primera, si abans era el Madrid l’amo, ara ho era el Barça. Possiblement degut al desgast, el Madrid ja no pressionava tant i el Barça va començar a trobar-se, les millors ocasions arribaven, però perdonàvem. Un gol de Pedro, però anul•lat per fora de joc feia pensar que el partit ja no s’escaparia. Iniesta i Pedro van tenir dos ocasions claríssimes que Sant Iker va desviar a córner. El Barça recuperava la pilota ràpidament com en els seus millors temps, però faltava Messi, ahir pràcticament no se’l va veure. Els minuts passaven i el gol no arribava, donava la sensació d’haver tirat la primera part, s’havia de marcar i estalviar-nos la prorroga, però va ser impossible.
Quedaven 30 minuts més, i les forces ja no eren les mateixes. Ara podia passar qualsevol cosa, i ningú volia pensar en la possible tanda de penals. La enèsima pèrdua al mig del camp per part del Barça es va convertir en un tràgic contraatac, una gran paret per la banda va acabar amb una centrada que Ronaldo va rematar impecablement. Gerro d’aigua freda, i 15 minuts per empatar. Però el que no sabia pogut fer en 90 minuts quasi era impossible fer-ho amb 15, i sense cap revulsiu el Barça ho va continuar intentant pel centre, fent parets davant de l’àrea, sense idees, i així es va arribar el final del partit, i la pèrdua del primer títol.
El polèmic Pepe va celebrar el gol de Cristiano, amb unes botifarres dedicades a l’afició blaugrana.
Moltes conclusions a treure més de negatives que de positives, esperem que Guardiola trobi la manera de fotré mà a l’equip de Murinho, i les semifinals de Champions tinguin clor blaugrana. Ara toca tancar la Lliga més que mai i felicitar al Madrid per la Copa. Semblar ser que no sempre es pot guanyar i jugar bé.
Durant la celebració, el trofeu va patir un incident, Sergio Ramos va fer de les seves...Espero que la Federació prengui mesures per aquesta falta de respecte a la Copa del Rei.(Ironia). Va ser l’únic moment de felicitat de la nit.
Barcelona: Pinto, Alves, Piqué, Mascherano, Adriano (Maxwell, m.119), Xavi, Busquets (Keita, m.108), Iniesta, Pedro, Messi i Villa (Afellay, m.105).
Real Madrid: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Carvalho (Garay, m.119), Marcelo, Pepe, Xavi Alonso, Khedira (Granero, m.104), Ozil (Adebayor, m.70), Cristiano Ronaldo i Di María.
L'altre dia parlant amb el Gotham em va dir que el Mourinho ja havia utilitzat la tècnica del calendari en etapes anteriors. Em va sorprendre i tenia que buscar-ho i com que ho he trobat m'agradaria compartir-ho amb vosaltres:
Pels que encara no ho sabeu, ahir la Cadena Cope va avançar en primícia aquesta informació:
"El Real Madrid va a luchar por la limpieza de la Liga española y cree que hay que tomar medidas. En el club blanco no entiende que haya médicos de “dudosa reputación” trabajando para el Barcelona." "Además, el club de Concha Espina, va presentar ante la Federación Española de Fútbol una queja por los arbitrajes, ya que cree que hay que mejorar el nivel del arbitraje en el fútbol español." Aquesta notícia va arribar només 24 hores després que des d'aquest blog avancéssim la nostra preocupació en aquest tema. En 7 mesos de vida, i sense fonts fiables, títols de periodista o contactes al món del futbol, és la nostra primícia. Una mica contents podem estar per nosaltres.
Però això és anecdòtic, i el que ens preocupa és la informació. Apuntàvem que treure el tema del dopatge era creuar la línia. Una línia que tots havíem allunyat cada vegada més, i que semblava tant distant que mai podríem arribar a creuar. I el que més preocupa al barcelonisme és que no és la premsa, sinó que teòricament és el Madrid com a institució. I cada hora que passa i no hi ha comunicat oficial del Reial Madrid desmentint aquest informació, pitjor pinta fa. No van trigar gens en treure comunicats condemnant a Preciado. Tampoc van trigar gaire en criticar a la UEFA i canonitzar a Mourinho el màrtir. Així doncs, que a les 14:45 no hi hagi comunicat, fa mala pinta.
Per sort, i de manera completament justificada, el Barça com a institució ha sortit a defensar els seus interessos, i a deixar les coses clares:
"Davant les greus insinuacions difoses ahir a la nit per la Cadena Cope, el FC Barcelona vol expressar públicament la seva absoluta indignació per aquestes infundades al•lusions que vinculen el Club amb pràctiques de dopatge i vol manifestar el seu rebuig davant actituds que no tenen res a veure amb el joc net i que afecten greument la imatge de la competició esportiva."
"El FC Barcelona exigeix una rectificació immediata i anuncia que els seus serveis jurídics ja estudien les accions legals que cal emprendre per defensar l’honor del Club, dels seus tècnics, jugadors i serveis mèdics, objectiu pel qual està disposat a arribar a les últimes conseqüències."
Fa molt bé el Barça, hi han coses que ja no es poden tolerar. Molts també pensem que no passaria res per comentar algun dia alguna cosa sobre els àrbitres.
Avui tots ens hem llevat amb la notícia: el govern espanyol li regala 3 milions d'euros al Reial Madrid per promocionar Espanya. Això és així, però s'ha de explicar una mica millor.
-extret del diari Sport-
L'Estadi Santiago Bernabéu es va vestir amb les seves millors gales per presentar l'acord a què van arribar el Govern, la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de la capital. L'acord serà vigent fins al 2013 i pel mateix el Reial Madrid percebrà 3,3 milions d'euros que sortiran d'una partida creada a tres bandes entre les tres insitituciones públiques. El lema d'aquesta promoció és "Visit Spain. Visit Madrid (Visita Espanya Espanya. Visita Madrid) "i es podrà llegir a les samarretes del Madrid, quan els blancs estiguin de gira als Estats Units i Àsia. També hi haurà tanques a la Ciutat Esportiva de Valdebebas i al Santiago Bernabéu durant els partits de Lliga i de Copa També en dos vídeos promocionals on participaran els jugadors madridistes.
A l'acte van assistir el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, el ministre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, i el vicepresident de la Comunitat, Ignacio González. També hi van ser presents els jugadors Casillas, Sergio Ramos, Ozil, Di Maria, Benzema i Kaká.
Zapatero blaugrana
Molt bé. Comencem a "rajar." Abans d'atacar a Zapatero, i qualificar-lo del barcelonista més traïdor de la història després de Figo, hem de llegir bé la notícia i no quedar-nos amb el titular. Els 3,3 milions d'euros venen de l'ajuntament de Madrid, de la comunitat de Madrid i del govern espanyol (que juraria també està per Madrid). Així doncs, com a catalans ens hem de queixar només de la part del govern, ja que la comunitat de Madrid i l'ajuntament de Madrid ens queden molt lluny i no ens afecten. L'atlético, Getafe i aquests clubs si que ja podrien dir coses.
Es van modernitzant
Així que de moment, no sabem quants diners aporta el govern central. Però a mi no m'importa la quantitat ni el més mínim. El que importa, indigna i ens deixa amb cara d'idiotes és que el Govern accepti que el Reial Madrid és el millor club per promocionar a Espanya. I el que, sortint de l'esport, encara indigna, importa i ens molesta més és que el Govern espanyol gasti diners en promocionar el turisme! Retallen les prestacions socials, treuen el xec nadó, congelen sous públics, i fins i tot ens baixen la velocitat màxima per conduir...però donen diners pel turisme. Com si estèssim als anys 60! Almenys no sortirà Fraga amb banyador al Santiago Bernabeu, dient "visit espein moderfaquers!"
Així, si ets un professor d'escola que acaba de tenir un fill i ets del Barça, et trobes que el Govern d'un país que probablement no et sents teu no t'ajuda econòmicament amb el fill, et té el sou congelat des del juliol i dóna diners al club que més odies. I si surts emprenyat a donar una volta amb cotxe, t'enganxen, et claven una multa desorbitada i et treuen punts.
Per acabar, abans de que m'encengui més i insulti a tothom de la foto de dalt, vull parar-me un moment, a intentar trobar una cosa positiva en tot això. I es que jo penso que si ho mires molt, hi ha una demostració de respecte i admiració pel Barça. És evident que el Barça ven molt més que el Madrid, a saber:
Té la majoria de jugadors de la selecció espanyola, inclòs l'heroi Iniesta
És el millor equip de futbol del món, en joc i resultats.
Els seus jugadors són famosos per la seva humilitat, i per ser bones persones en definitiva
Treballa amb jugadors espanyols per formar l'equip, i creu en ells
Té una filosofia que s'està posant de moda en el món futbolístic, i ja es imitada a molts clubs
I perquè el Govern no dóna els diners al Barça? Doncs perquè, siguem clars, el Barça mai promocionaria a Espanya. No està en la seva tradició, filosofia o història. I el Govern ho sap, han tingut d'anar a la segona opció. Si no ús ho creieu, repasseu aquest article, que per cert, han esborrat del Mundo ara que el que promocionarà a Espanya serà el Madrid link zapatero barça
Sincerament, no crec que ningú del barça vulgui aquests diners. Aquests diners no haurien de ser ni pel Barça, ni pel Madrid ni per cap club gran de futbol. O sinò, que en les pròximes eleccions ens preguntin a qui volem donar diners. La gent de la caverna es pensa que tota Espanya és del Madrid, però jo no tinc tant clar que guanyessin. Els aficionats voldrien els diners pel seu club, i els 41 equips de primera i segona divisió que no són el Madrid, si els sumes tots, potser si que guanyen al gran Reial Madrid de futbol.
Per cert, no comento les declaracions perquè es mereixerien un post apart. Només una cosa que no em puc resistir: com poden Ozil i Benzema, sense parlar l'idioma, promocionar a Madrid? Ah, es clar, la campanya és amb anglès.
Entrades
