<strong>J16 11/12 Madrid 1 - Barça 3 </strong>

Era un partit per demostrar moltes coses. Tant pel Barça com pel Madrid. El Barça ja tornava a ser qüestionat per la premsa espanyola, i el Madrid venia de guanyar 14 partits consecutius, i en una ratxa immillorable. Eufòrics, el Madrid sabia que era la seva oportunitat de no només distanciar el Barça a la classificació, sinó de donar un cop moral a l'etern rival. I quan en el segon 22 de partit el Madrid es va avançar, la cosa pintava molt malament pel Barça. Que si 9 punts de distància, que si fortalesa física del Madrid, problemes en els desplaçaments aquesta temporada... tots els fantasmes culers es van aparèixer de cop. I com sempre passa des de l'arribada de Guardiola, ja es va encarregar l'equip de donar la volta al marcador, i així als ànims dels aficionats.

El capità va fer ahir un partidàs

L'alineació del Madrid sorprenia, ja que de l'esperat trivot defensiu vam passar al doble pivot habitual, amb Lass i Xabi Alonso i Ozil de mitja punta. També sorprenia la posició de Coentrao al lateral dret. I anem a parlar de l'alineació del Barça, i veure qui s'hi va acostar més a la nostra porra. Teòricament, el Barça va sortir amb un 4-3-3, i amb la sorpresa de Puyol acompanyant a Piqué en defensa. En la davantera jugaven Cesc, Messi i Alexis, intercanviant-se posicions constantment. Però si els hem de col·locar Cesc va actuar més aviat per la dreta, Messi pel mig i Alexis desgastant a Marcelo. Però els 4 en defensa van durar molt poc, i encara haurien durat menys si no hagués estat pel gol de Benzema al primer minut. El partit va acabar sent amb defensa de 3, amb Puyol a la dreta (amb Cristiano), Piqué al mig (amb Benzema) i Abidal a la esquerra (amb di Maria). I en aquesta posició de central/lateral dret vam tenir el que per mi va ser el millor del partit: Carles Puyol. A més, i com a molts aficionats del Barça, Puyol no estava en les teòriques alineacions titulars. Mascherano va ser el sacrificat, però costa imaginar que ho hauria fet millor que el gran capità. Etern i enorme Puyol.

Casillas lamentant-se una vegada més

El partit hauria pogut estar condicionat totalment pel gol inicial de Benzema, però el Barça va demostrar una fortalesa mental molt gran, i a anys llum de la del Madrid.  Perquè Cristiano cada cop que veu el que fa Messi en atac, alguna cosa li passa. I quan veu a Piqué, Puyol i Valdés, el peu se li arronsa i no és el jugador que acostumem a veure als resums dels partits del Madrid. Però no només ell: les cares de Xabi Alonso a cada gol del Barça, Marcelo refusant donar la mà a Piqué al final del partit, els crits de Casillas als seus companys... tot el Madrid té una barcelonitis molt clara, i se saben inferiors. Moltes portades, molts rècords golejadors, i molt fum, però la realitat va colpejar ahir a Madrid amb una virulència pitjor que el 5-0 de fa un any, o que quan el gloriós 2-6. Perquè tot i que el resultat tampoc va ser tant escandalós com aquests altres resultats, el Madrid sabia que estava en el seu millor moment de forma, en el segon any de Mourinho ( que suposadament sempre són millors) jugava a casa i podia deixar la lliga sentenciada. Res més lluny de a realitat.

I res més, deixo aquí el vídeo amb els gols del partit. Ja sé que aquest post no és una crònica, però em costa molt de creure que ahir algú que llegeixi aquest blog no veiés o escoltés el partit.
I si, és una mica tard per penjar el post, però les celebracions ahir van ser intenses, i ús deixaré amb el concepte de "sangre de heavy". Els que van veure el partit ahir amb mi ja ho entendran. 



Reial Madrid: Iker Casillas; Coentrao, Pepe, Ramos, Marcelo; Xabi Alonso, Lass (Khedira, min.63), Özil (Kaká, min.58); Di María (Higuaín, min.68), Cristiano i Benzema.

FC Barcelona: Víctor Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Busquets, Xavi, Iniesta (Pedro, min.89); Alexis (Villa, min.84), Cesc Fábregas (Keita, min. 78) i Messi.