Vaig esperar al resultat de la segona eliminatòria de la Champions per escriure sobre la eliminació del Barça. Ens agradi o no, és molt diferent pel Barça que el rival pel Chelsea sigui el Bayern o el Madrid. I per sort pel Barça, a la final no hi haurà el Madrid. En un bonic partit, el Madrid va patir massa pel resultat, va pecar de conservador i a la tanda de penals no va estar encertat. 

El barça va viure un malson. Per tercer partit consecutiu, la possessió i les ocasions no es van transformar en el marcador desitjat. Tot i que durant breus moments el Barça ho tenia tot de cara, amb el 2-0 i el Chelsea sense el seu capità. Va ser un moment molt breu, fins que Ramires en el temps afegit (una altra vegada) va marcar el 2-1, i el Chelsea tornava a estar classificat.

La segona part va ser un drama pels aficionats i jugadors blaugranes. Iniesta va fallar una sol al minut 47, Messi va fallar un penal que sentenciava la eliminatòria, un gol anul·lat, un xut al pal a l’últim instant... i el gol de Torres. Si. El jugador que en tota la temporada ha marcat molts pocs gols, va aparèixer ahir per empatar el partit, i sentenciar el Barça. Cada minut, cada passada, cada moment va ser un suplici; veient com no hi havia espais i no es podia fer res. Molt dur de veure, i més de viure.

Com és lògic, tot el madridisme cavernari va aprofitar per atacar al Barça, confirmar el seu canvi de cicle, i proclamar  “La Décima”. No semblava molt prudent, amb la eliminatòria encara per remuntar.

I així arribàvem al partit. Al decisiu Madrid-Bayern. Un partit que abans del quart d’hora el Madrid ja guanyava 2-0, amb dos gols de Cristiano. Cristiano ja era pilota d’or, el Madrid tenia la dècima a tocar, i la felicitat madridista era complerta. Però, incomprensiblement, el Madrid es va tirar enrere i va regalar la pilota al Bayern. El Bayern va agrair el regal i va empatar la eliminatòria encara a la primera part. Els dos equips van disposar de nombroses ocasions, però ningú va ser capaç de marcar, i el partit va anar-se’n a la pròrroga.

A la pròrroga no va passar res de res, i així venia els penals. Nervis i tensió. I pressió enorme. Cristiano Ronaldo falla el primer llançament, i Kaká també. Dues aturades d’Iker Casillas semblen donar encara vida al Madrid, però el llançament de Ramos als núvols deixava a Schweinsteiger la ocasió de marcar i eliminar al Madrid. Bastian no va fallar, i el Bayern passava a la final.

I així, tot i la lliga, el castell de cartes cau. El canvi de cicle només ha durat 3 dies. Messi encara és el millor del món. Hi han dubtes amb Mourinho. Fins i tot Guardiola potser renova. Però el millor, com sempre, és el som i serem.

Al Barça, quan perd, li queda la actitud, els valors i l’estil. Al Madrid, aquest Madrid de Mourinho, no li queda res. Si m’haig de conformar amb això, a mi em val. 

Llegir més...

L’Alfons Godall és va llevar divendres amb ganes de cobrir-se de glòria criticant maldestrament al Sr Rosell. Desconec perquè precisament havia de triar aquest divendres, però intueixo que possiblement pretenia aprofitar les polèmiques i declaracions de la Junta del Barça succeïdes en aquesta última setmana . Quins nassos, si amb tot l’enrenou de la roda de premsa del Sr. Freixa, els àrbitres i la federació no n’hi havia prou, el dijous sorgia la notícia que el Barça acceptava els 200.000€ que la COPE els ofertava.

Un moment ! recapitulem:

Pels qui no se’n recordin, la COPE va acusar al Barça (als metges del Barça) de proporcionar substàncies als jugadors de dubtosa legalitat. No és que jo ho digui per dir, és que ho van deixar ben clar sense pèls a la llengua. Evidentment el Barça va reaccionar i va denunciar per difamació al periodista que ho havia dit: Juan Antonio Alcalá. D’entrada li van demanar 6 milions d’euros de indemnització però un any després s’han convertit en 200.000 i la Junta s’ha quedat tan ample dient que s’ha arribat fins el final.

La pregunta és molt evident: com poden dir que s’ha arribat al final si no hi ha hagut judici? Doncs Freixa i la resta de la Junta donen una resposta pràctica, cínica i interessada: s’ha arribat al final perquè la COPE s’ha rendit. Si algú ho entén, si m’ho explica als comentaris li agrairé. I potser fins i tot jo ho entendré.

Doncs amb tot això, el Sr. Godall (ex-rival de Rosell per la presidència del Barça, i successor oficiós de Joan Laporta) va declarar a la Sexta que Laporta havia fet molt bé de donar suport a Villar aconseguint a canvi obtenir unes bones relacions amb la UEFA, la FIFA i tots els estaments. No cal ser molt llest per imaginar que aquestes declaracions servirien de benzina de cremar per la premsa de la capital veïna. I així ha estat, no van trigar ni 10 minuts en dir als quatre vents que la Junta de Laporta reconeix el villarato. D’acord, és una exageració molt gran, però que podem esperar d’una gent que parla de dopatge quan ja no troben altra explicació als èxits del Barça?

Per fer-ho encara tot molt i molt més gran, hi havia roda de premsa de Mourinho prèvia al partit del Betis. En 10 minuts que va durar, com ja podeu imaginar, cap pregunta sobre el Betis. Infinites preguntes capcioses per part dels periodistes per què Mourinho pogués treure pit d’haver estat ell el visionari que va denunciar primer el cruel i despietat tracte de favor arbitral a favor del Barça. Mourinho no va voler entrar-hi massa, però va deixar anar alguna de les seves, com no, sense dir noms. Va dir que hi han altres més llestos que ell, que són igual però que s’han forjat una imatge molt diferent de com són. Es referiria a Guardiola ?

L’endemà d’aquestes entranyables declaracions d’en Mou en Guardiola va voler deixar ben clar el que tothom – fins i tot la gent del Madrid – ja sap. “Si m’he comportat com ell, hauré de revisar el meu comportament. Nosaltres sempre hem sigut honestos per això no tinc la sensació de que ens assemblem tant. Mai he volgut posar-me a la seva alçada.”
Si Mourinho es creu com Guardiola, allà ell. Si l’entrenador portuguès del Madrid només llegeix un tipus de premsa, allà ell. I si aquesta premsa àcida considera igual posar un dit a l’ull que queixar-se puntualment d’un àrbitre, allà ells. Hi han molts països al món però només en un es creuen que el Barça ha guanyat pels àrbitres.

Sincerament, ja cansen !!!

Originalment escrit al Diari Gran del Sobiranisme

Llegir més...

Si ens aixequem ben d'hora, no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar som un país imparable. Creieu-me que som imparables. Moltes gràcies i visca Catalunya!

No penso escriure res més. El millor és escoltar-lo.

Llegir més...

via lalibretadevangaal

“Discursos incendiarios como el de Guardiola, al referirse a los medios madrileños como “central lechera”, no han pasado desapercibidos”

“En Canaletas algunos incontrolados atacaron el hotel donde estaban alojados los medios madrileños. Es sólo uno de los ejemplos de seguimiento de la línea editorial del técnico barcelonista”

“El comandante apunta objetivos y los subordinados ejecutan”

“Seguro que Guardiola negará haber inducido al ataque contra el hotel pese a haber estigmatizado a los periodistas días antes"

I que volen, que estimem a Madrid i al seu equip? El que no veuen és que amb tots aquests Barça-Madrid, i amb aquests atacs discriminats al Barça s'han carregat a la seva estimada selecció espanyola actual, i a una hipotètica selecció entrenada per Guardiola. Si ja hi havien poques opcions, ara veig impossible al 100% que mai sigui seleccionador. Ús felicito fills.

Llegir més...

Pep Guardiola s'ha desfogat. Alguns pensen que s'ha passat, que no calia que explotés. Reacció desmesurada, error de concepte, que se li han escapat coses... Doncs a mi em sembla molt bé. Començant per la Central Lechera, i acabant pel país petit de Lluís Llach. I passant sobretot per tutejar a Mourinho i a desafiar-lo obertament. Aquesta roda de premsa era necessària, almenys per mi, i millor fer-la ara que no després d'una possible victòria contra els blancs. Així no l'acusen d'oportunista.

L'àudio és de RAC1, del programa el primer toc.

http://www.fileden.com/files/2010/8/13/2940899/roda_de_premsa_per_emmarcar.mp3

Per entendre el tema de la central lechera, ús recomano llegir aquest blog, on s'explica perfectament. Resumint-ho molt, la "centra lechera" de Florentino és el terme amb el que es coneix el grup de mitjans i periodistes en particular que treballen per Florentino i el Madrid.

link del blog de Carles Torras

I evidentment, deixo la frase final de Guardiola: el meu país es tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí.

Llegir més...

Els gairebé 3 anys de Guardiolisme han convertit ha molta gent. A l’aficionat del Barça de tota la vida, que és pessimista i amb poca paciència, li ha canviat el caràcter. Alguns ja esperen una mica més de un fitxatge nou abans de enviar-lo a fregir espàrrecs, i ja no estripen d’un jugador per una mala tarda. Però el que ha aconseguit sobretot, és que sortides al camp del Sevilla, Madrid, o Chelsea és mirin d’una altra manera. No dic que la gent vegi una clara victòria del barça, però no pensa en la derrota, ni en salvar un empat. Només veu la victòria, i si no es guanya sap que no passarà res. Perquè cada derrota d’aquest equip es converteix en 9 victòries. Es pràcticament una formula matemàtica, i això a la gent li queda.

Però el guardiolisme, com totes les religions, té una part de sacrifici personal. D’entrega, de seny i de control. És complicat, però funciona així:

“L’entorn creurà sempre en el seu equip, amb una confiança cega. No obstant, l’equip rival sempre serà complicadíssim, i la prudència es indispensable per superar-lo.”

Com una sentència així, tant contradictòria a priori, pot ser la base en la que s’ha format el guardiolisme? Doncs és un misteri, però les religions tenen aquestes coses. El cristianisme, per no rebuscar molt, és basa en 10 manaments fonamentals, que el 90% dels cristians han infligit en menor o major mesura.

Doncs amb el Guardiolisme passa el mateix. La gent s’ha fet d’aquesta “religió” pel que els aporta. Pels resultats, que es converteixen en felicitat. I quan saps que alguna cosa et fa feliç, ja no et planteges perquè ho fa, només vols que et continuï proporcionant aquest mateix nivell de felicitat, o superar-lo. Això si, tens clar que quan l’entorn en general incompleix la sentència guardiolana, el càstig es immediat i pràcticament segur: l’equip et falla. Els exemples són clars: el Rubin Kazan una i una altra vegada, l’Inter la temporada passada, o els partits contra el Bilbao, o Gijón d’aquesta temporada per dir-ne alguns. Quan a l’entorn hi ha el convenciment de la victòria, quan es parla de golejades perquè Messi es separi de Cristiano en el pitxitxi, quan es vol jugar amb els del B perquè preveuen passejos militars, al Barça li costa guanyar. Tant li costa, que de vegades arriba a perdre i tot.

La meva manera, i d’algú que no sigui omnipresent, de fer una radiografia prou acurada de l’entorn, és per la premsa. La premsa recull la opinió dels aficionats amb enquestes, la de personalitats més o menys famoses, la d’experts en futbol, i la opinió del Barça. I de tots aquests grups, es pot dir que el guardiolisme va de menys a més. Així, els aficionats encara sempre veuen golejades, els famosos en majoria pronostiquen resultats ajustats, els experts es moderen molt més que fa 5 anys i des del barça el discurs es sempre el mateix: prudència.

Sandro veu un 5-0

I amb tota aquesta parrafada, que jo honestament me la crec, algú em pot explicar perquè el president del barça ha pronosticat un 5-0? I llavors, que algú altre se li afegeixi, perquè encara necessitaré més gent per entendre com el president de Catalunya pronostica 4 gols de diferència. Jo no ho entenc, i em sap greu. Orgullós de no haver votat a cap dels dos? Probablement avui és el dia per estar-ho, però això ja es una altra història.

Llegir més...

Aquesta passada jornada Xavi Hernández va veure la cinquena targeta groga en lliga, i serà baixa en el següent partit: contra el Villa-real. I aprofitant les dues últimes actuacions arbitrals, el villarato, el dòping i que no hi ha futbol en 2 setmanes, d'alguna cosa hem de parlar, oi? I es que quan et diuen aquesta estadística de les 4 faltes i les 5 grogues, et venen al cap moltes coses. Entrades de Pepe al Lió, grogues retirades misteriosament a jugadors del Madrid per part del comitè (Depor - Madrid), o només un partit per la burrada de Sergio Ramos al Camp Nou. El gol de falta de Messi anul·lat, el penal a Villa, els fora de joc mil·limètrics...
Guardiola marca el camí a seguir, però els aficionats som dèbils i no podem evitar pensar en tot el que es diu de Madrid. 
El Madrid i/o la premsa madridista va necessitar treure un tema com el del dopatge per que Guardiola, Rossell i el barça com a institució per fi saltessin. I el que ja trobo més acollonant: encara van criticar a Guardiola per nombrar a Florentino! Si es que de tan bons i honests, encara ens prendran el pèl. 

Guardiola va donar un exemple de ser un malalt del futbol, i un bon entrenador. Es va queixar, i amb raó de la groga de Xavi, però no només d'aquesta última. Va deixar caure que 3 són del mateix àrbitre, i pel mateix motiu: parlar amb altres jugadors rivals i amb l'àrbitre. Aquest àrbitre és el - segons la caverna- barcelonista Perez Lasa. El mateix que no va veure penals a favor del Barça a Sevilla, i va anul·lar el gol de Messi com he dit abans. Una altra targeta va ser per entrar al camp quan ja havia estat substituït. Del també barcelonista Iturralde. Va ser quan l'agressió de Ramos a Messi, i posteriors agressions a Puyol i al propi Xavi. I la que fa 5, la del dissabte. No se vosaltres, però jo necessito un Roncero perquè m'expliqui com funciona el Villarato, jo no ho acabo d'entendre.


Reglament amb mà, estic segur que Xavi es mereix les targetes. Clar que reglament en mà, hi ha 5 o 6 penals cada partit, i jugadors com Van Persie s'han d'expulsar. Moltes segones targetes grogues es perdonen pel fet de ser la segona, i ja sabem tots com va aquest món. Si els àrbitres apliquen el reglament com els hi sembla, que millorin el reglament. Que s'inventin una targeta taronja, o d'un altre color. Però que no tingui el mateix càstig una entrada pel darrer que Xavi perden temps. Molt fort que a un jugador del barça li treguin targeta per perdre temps. Si Xavi es mereix groga per perdre temps, al següent partit de Muñiz suposo veurem entre 12 i 16 grogues per perdre temps. Seguríssim.


Jo estic orgullós de ser del Barça. Però més orgullós encara de l'estil i ètica blaugrana. Fa poc Florentino es va rebaixar a reconèixer que Mourinho també es "señorío". Aquestes declaracions són la seva sentència de mort, ja que la única manera que segueixi com a president del Madrid, es que Mourinho triomfi. I molt han de canviar les coses perquè Mourinho acabi amb el Barça. Com a mínim, ho trobo arriscat. Jo no firmaria el meu futur als possibles èxits de Mourinho, però la desesperació et fa fer coses de les que amb el temps et sap greu haver-les fet. I redefinir el "señorío" és una d'aquestes coses.
La nostra humilitat i respecte pel rival no tenen preu. Títols a part, és el que aquest equip ens deixarà de cara al futur. I això ja ho voldrien per Madrid.

Llegir més...

Avui Guardiola compleix 40 anys. Avui es compleix 1 any de la renovació per aclamació popular - concert dels Manel inclòs - de Guardiola. Avui també es compleixen 50 dies del 5-0. Avui, doncs, és un dia bonic pel barcelonisme. I lluny de posar un vídeo amb música dramàtica/emotiva, amb imatges de Guardiola fent gestos, parlant amb els seus jugadors, i que segur acabaria amb Guardiola plorant amb la victòria del Barça en el Mundial de Clubs, des de Tenimunblog volem fer una altra cosa.


Gràcies a Pep Guardiola, el que ús està escrivint va descobrir el grup Manel. I fins i tot en l'antic blog, on comentava portades del diari Marca al facebook, vaig utilitzar varies vegades dos versos de dues cançons d'aquest gran grup, que m'encanta:
- Ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí
- De vegades, ens en sortim.
I durant aquest últim any, he parlat amb amics personals meus i companys del blog o del món de la xarxa d'aquest grup, recomanant-lo. I una d'aquestes persones, col·laboradora del blog, em va parlar del grup Els Amics de les Arts, semblant als Manel. I és gràcies als Amics de les Arts, que arribem al final d'aquest "rollo". Amb una cançó seva, anomenada 4-3-3, on parlen del Barça i fan referència al seu sistema de joc.


Vull parlar d'una de les coses més importants que ha fet Guardiola: la tàctica i el sistema de joc. No parlarem de la psicologia, o de pujar nois del planter, o del tracte amb la premsa i projecció del Barça al món. 
Del que vull parlar, és bàsicament del sistema del Barça. És realment un 4-3-3? Canvia cada partit? O canvia durant el partit?
El Barça habitualment comença amb un 4-3-3. Res a dir, és l'alineació que fa tants i tants anys veiem en les televisions, diaris, i per tot arreu. Però amb Guardiola, aquest sistema només va aguantar fix uns mesos, i ja en el seu primer any va començar a introduir variants, com baixar a Messi al mig del camp per associar-se amb Xavi i Iniesta. Així Messi va marxar de la banda dreta, i Eto'o i Henry eren els dos de la banda, formant el Barça un 4-4-2 amb una espècie de rombe al mig del camp.  Si algú recorda el 2-6 al Bernabeu, sabrà de que parlo.


En aquesta imatge, a la dreta del text, veiem el rombe al mig del camp del que parlo, i els laterals més ofensius, ja que amb el mig del camp més reforçat, els laterals han d'agafar més protagonisme. Qui també pateix més, són els teòrics extrems, ja que amb Messi al mig, ells han de buscar diagonals des de la banda cap a la porteria. A la temporada passada, Ibra mai va saber adaptar-se a jugar a la banda. Tot i això, Guardiola no va voler treure a Messi del mig, i així es va treure del barret un 4-2-3-1, del que no he fet imatge, ja que va durar pocs partits. 4 defenses, 2 pivots que eren Busquets/Touré i Xavi, 3 mig-campistes que eren Pedro a la dreta, Messi al mig i Maxwell o Iniesta a l'esquerra. A dalt, Ibra. Era tot antinatural, i només Messi i Ibra jugaven en una posició còmoda, però igualment no s'entenien. Amb un Iniesta més recuperat, i Xavi més ofensiu, es va haver de tornar al 4-3-3, o al 4-4-2, amb Bojan per Ibra, que si sabia jugar a la banda.


Aquest sistema, el 3-4-3, és per mi el sistema d'aquesta temporada. Evidentment, el Barça no juga amb 3 defenses. De fet, juga amb 2, els dos centrals. L'altre defensa, és Busquets (el punt una mica més avançat). Els dos laterals juguen pràcticament tot el partit al mig del camp, i arriben a la línia de fons molt sovint. A part de l'incombustible Alves, fins i tot Abidal (o Maxwell) està arribant a l'àrea rival més que mai. A la davantera, Messi juga al mig, amb tendència cap a l'anarquia. Tant està al mig del camp, com d'extrem. Llibertat absoluta, i números inigualables: 31 gols i 16 assitències en mitja temporada. Villa i Pedro fan de falsos extrems, ja que els que fan d'extrems són els laterals. Veient el joc del barça, és el sistema ideal i amb el que tantes i tantes golejades hem viscut.



I per acabar, el sistema amb més asteriscs, amb més condicionants. Si juga Busquets, si l'equip rival està tancadíssim darrere, si el barça no va pel davant al marcador i si Messi li dóna la gana, és el sistema emprat. Bàsicament, i per no enrollar-me més, és el 3-4-3 anterior, amb Messi al mig del camp. El vam veure sobretot contra el Villa-real a casa, contra el València a casa, i en fases de les famoses manetes contra Madrid i Espanyol.


Resumint, Guardiola té un equip molt treballat, i l'està modificant, i arreglant partit rere partit. El barça de Rijkaard li van passar moltes coses, però mai vam veure retocs tàctics com aquests. Guardiola intenta que els rivals no s'aprenguin com juga el Barça, i de moment se n'ha anat sortint. Cada temporada penso que Guardiola no aconseguirà trobar una altra fórmula, però em deixa malament. Ell ho pot negar, i pot dir que tot està inventat, però jo estic d'acord amb Xavi: Guardiola passarà a la història pels seus avanços tàctics, per la seva aportació al món del futbol. I podem estar ben contents de veure-ho i viure-ho en directe. Només els anys ens deixaran veure la grandesa d'aquest entrenador. En fi, felicitats Pep. 


Evidentment, no podia faltar el vídeo amb la cançó esmentada. 4-3-3:



Esperem renovi aquest any amb aquest grup, seria una bona manera. I al Palau de la Música? Això ja és aventurar-se molt, però fan 2 concerts al febrer, on hi ha setmana de seleccions i Guardiola té temps lliure...

dedicat a Piquenbauer

Llegir més...

Joaquin Caparrós és un "catxondo". És un molt bon entrenador, que pateix com ningú a la banda veient el partit. Però Caparrós és també conegut per ser molt clar en les seves declaracions i per callar-se molt poques coses. En l'assumpte de Preciado-Mourinho va donar la culpa a Mourinho, tot i reconéixer que a Preciado li van fallar una mica les formes. No ha demostrar mai gaire antipatia ni cap al Barcelona ni al Madrid, s'ha mantingut imparcial. I com molts i molts entrenadors de la Lliga espanyola, li agrada Guardiola com a persona, i li encanta com a entrenador d'un Barça que no té vergonya ha titllar-lo del millor equip del món. Resumint-ho, és un "bon paio", o encara més informal, és un "tio de puta mare".


Doncs ahir, en un moment del partit, Caparrós va fer això:





Com molts recordem, des de la caverna, el Barça - Madrid el van enfocar d'una manera molt interessant. Deien que el Barça havia estat millor, amb una victòria justa i merescuda però... i començaven a desviar l'atenció:
- penalti de Valdés
- expulsió de Valdés en el penalti
- fora de joc de Villa en el tercer
- Messi fingeix agressió
- maneta de Piqué
i anem al tema que em serveix per titular el blog: la "guardiolada". La "guardiolada" és el terme que es van inventar per resumir el gest de Guardiola a Cristiano, i posterior teatre de l'entrenador del barça. Al final ells es creuen que guardiola li va tirar la pilota a l'altra banda del camp, i que es va tirar al terra amb les mans a la cara. Evidentment, res més lluny de la realitat. Guardiola no li dóna la pilota immediatament a un Cristiano que l'empenta. I punt. 


Gràcies Caparrós, per demostrar que no n'hi va haver per tant, i que tot s'exagera si es per atacar al barça i sobretot a Guardiola. Perquè Caparrós li amaga la pilota molt més a Alves que guardiola a CR7. I no es va enfonsar el Camp Nou, precisament. I ni Alves, que molts diuen que té un caràcter com Cristiano va fer cap mal gest.


Per cert, com els hi agrada inventar-se paraules: Villarato, "Mou Team", guardiolada, canguelo, chorreo... periodisme de qualitat, vaja. 

Llegir més...

Estem a 24 hores del gran clàssic i els seus entrenadors ja han sortit a l’esperada roda de premsa prèvia al partit. El primer ha estat l’entrenador del Madrid, i com no podia ser d'una altra manera ha fet gala del seu caràcter i ha deixat caure la primera: "El Barcelona es feliz con Iturralde". Recordem que Iturralde xiularà el partit i a Madrid no estan gens contents amb aquesta decisió, segons ells, benefica al Barça. També cal destacar que ha dit que sortiria amb el seu onze de gala, Canales es queda a Madrid. De totes maneres, estratègia o no, fins hores abans del partit no sabrem si finalment apostarà pel seu equip titular o farà alguna modificació.
L'altre protagonista, Guardiola, com es habitual ha estat més modest, "Perderé con el Madrid tarde o temprano". La veritat és que té raó, ja son 4 partits seguits guanyant i tots els barcelonistes estem encantats. Tant ell com Mou no creuen que el partit sigui decisiu, però saben que son més que 3 punts, el que perdi pot sortir tocat i la premsa "guanyadora" ja quasi es declararà guanyadora de Lliga. Guardiola al contrari de Mou, no ha volgut parlar de Iturralde.



D’altra banda, l'expedició madridista ja ha arribat a Barcelona i han estat rebuts amb pedrades a l'arribada a l'hotel, propietat de l’antic expresident, Joan Gaspar.

Llegir més...

Estan molt agressius per les redaccions de Madrid. I mentiders, i manipuladors  i desqualificacions pitjors que no em rebaixaré a dir. Fa 3 o 4 anys, jo em connectava molt al Marca.com, la millor web d'esports que a dia d'avui he vist mai. Parlen de tot, molt actualitzat, i amb videos, resums i opinions de gairebé tots els esports. Estava molt bé. I de fet encara ho està. I que ha canviat? Bàsicament 2 coses: el Barça ha començat a guanyar, i Eduardo Inda es va fer director. Des de bon començament, jo ja tenia assumit que la web mai aniria a favor del Barça, i que sempre anirien a favor del Madrid. I això és possible, però fins a cert punt. I gràcies al seu nou director, aquest punt s'ha sobrepassat tant, que no crec que el puguin recuperar mai més. I és que com ja he escrit vàries vegades, si el més extremista d'un diari, és el seu director, el diari no pot anar bé. Acceptaria un periodista tipus Roncero (Punto Pelota), que cada x dies es desfogués i parlés de Villaratos, complots, i Pilotes d'or per Raul i/o Guti. El problema és que ara mateix el Marca, i l'As molt sovint, treuen portades infames on tiren merda i més merda sobre el Barça, i alaben a Mourinho i el Madrid com no havien fet ni quan van guanyar 3 Champions en 5 anys. I les editorials, part fonamental i segurament més llegida d'un diari, són una ampliació de la portada amb detalls que freguen l'insult pur. Avui com a exemple porto la editorial del gran Inda, personatge odiat i ridiculitzat a diari per molts madridistes que s'avergonyeixen d'un diari com el Marca. 


http://img822.imageshack.us/f/nuevoimagendemapadebitsfx.png/


Vull transcriure les dos grans perles: 
"Cuando se atiza a los merengues en comunidades contaminadas por el virus del nacionalismo no es sólo porque les parezca que Cristiano Ronaldo va de pavo real por la vida, poque el tio más famoso de España (Mou) les caiga como una patada en salve sea la parte o porque la maravillosa verborrea valdanesca les provoque urticaria. No. Es sencillamente porque los manipulators locales emplean el deporte para arremeter contra un club al que se identifica como centralista"


"A Mou les insultan y el verdugo es él, Pep humilla a Garrido y aquí no pasa 'na'."


Espectacular, em deixa sense paraules. Senzillament he subratllat les parts on... en fi. 


Deixo també el link de la editorial d'avui d'Alfredo Relaño, inventor del Villarato. En principi l'As és més madridista, però amb el temps ha quedat com la part tova, la part light dels ultres madridistes. Això si, comparteixen a Mourinho com un Déu, i a Cristiano com a Jesús, a la dreta del pare Mou a dalt del cel.


Com podem veure, la estratègia mediàtica d'aquest any és clara: tots van contra el Madrid. La estratègia que sempre ha utilitzat Mourinho a tots els equips on ha anat, és el que han decidit utilitzar aquesta temporada. 
La lògica diu que si tothom va en contra teva, segurament són els altres els que tenen raó. Però com els hi has de parlar de lògica a gent que cada temporada busca alguna manera de desestabilitzar? Doncs això, dels creadors del Villarato arriba la segona part: 'El contubernio, todos contra nosotros'


Per cert, ja que per cap televisió ni resum s'ha vist o se n'ha parlat, deixo aquí quatre fotos que demostren que el Madrid també va pegar bastant a l'Sporting. I també va haver-hi un gol anul·lat a Sangoy, però m'ha resultat impossible trobar una repetició del fora de joc.

CR-colzes, com cada partit.

Pepe dins l'àrea

I amb el de Pepe al terra, ara "ataca" Carvalho.

Per acabar, una agressió de Pepe quan la pilota ja no estava en joc, havien xiulat fora de joc.

I Piqué amb 12 faltes li han tret 6 targetes, normal que és queixi!


Vull deixar clar que no tinc res en contra Portugal, però resulta que tots els que surten en fotos són portuguesos. Això si, el 'señorio español' que tan diuen tenir, no el veig per enlloc. Potser són ells qui s'ho haurien de plantejar. Que en un Portugal-Espanya, el Madrid tingui més jugadors al camp en la selecció portuguesa que en la espanyola... ha de ser molt dur per un madridista.

Llegir més...