Pep Guardiola no seguirà com a entrenador del Barça. I si amb això no en teníem prou, Tito Vilanova serà el seu successor a la banqueta. Com molt bé va dir ahir Andoni Zubizarreta a la roda de premsa, “aquí teniu el vostre titular”.

La marxa de Pep Guardiola era inevitable, i rumorejada des de fa dies, mesos i anys. Ha estat entrenant aquesta plantilla més anys dels que s’hauria imaginat mai, i ha plegat quan ho ha cregut oportú. Sempre va dir que en el moment en que ell no es veiés capacitat per seguir motivant , per seguir tenint la plantilla en tensió competitiva, plegaria. I sembla evident que aquesta temporada alguns jugadors no han estat al seu màxim nivell, i va ser per problemes de motivació. Els partits fora de casa contra Reial Societat, Getafe, Villarreal, Espanyol, Sporting, Granada i alguns més, l’equip no estava al seu nivell. Amb aquelles ganes boges de sentenciar el partit el més ràpid possible. És més, segons el propi Guardiola, al octubre-novembre ja tenia decidit que no renovaria. Malauradament pels barcelonistes, el partit contra el Madrid de la passada setmana tampoc va ajudar a fer-lo canviar d’opinió.

I és que per bé que ho faci qualsevol altre entrenador, fins i tot acostant-se als seus èxits esportius, mai serà igual que Guardiola. Quan el Barcelona va superar el Goteborg i es va classificar per la final de la Champions del 1986, un noiet de 15 anys corria cap al centre del camp a demanar la samarreta a Víctor Muñoz, qui havia marcat el penal decisiu. Tots coneixem aquella foto, la de Guardiola d’aplegapilotes, amb Víctor Muñoz. Ja com a capità del Barça, uns anys després, en un duel contra el Madrid Guardiola es va dirigir a l’àrbitre i li va recordar que estava jugant amb les emocions de tota una nació. Sempre s’ha dit que Iniesta, a la seva habitació de la Masia tenia dos pòsters enganxats: un era de Catherine Zeta Jones, i l’altre de Pep Guardiola. Com Cesc Fàbregas, que encara guarda com un tresor una samarreta de quan era cadet firmada per Guardiola.

Guardiola és un mite del barcelonisme. Si jugués a bàsquet, se li hauria retirat la samarreta quan es va acomiadar com a jugador. Així que ara, després d’aquests 4 gloriosos anys a la primera plantilla, els elogis i gestos cap a Guardiola sempre seran pocs. Guardiola és probablement la persona més important de la història del barcelonisme, i el que ens fa més il·lusió a tots és que sabem que tornarà.

Potser com a director esportiu, com a portaveu, o directament com a president. I ho farà bé, perquè sempre que ha fet alguna cosa pel Barça ho ha fet bé. Fins aviat, Pep. Se’t trobarà a faltar abans, durant i després dels partits. T’entenem, t’estimem, i respectem la teva decisió. Però ens segueix sabent un greu que no t’imagines. Gràcies. 

Llegir més...

Comencem avui el repàs individual dels jugadors (i entrenador) del Barça. Durant aquest mes de juny, a part dels possible fitxatges, anirem fent posts sobre els principals jugadors del Barça, repassant com els hi ha anat la temporada des de l'agost fins el 28 de maig. I avui comencem amb l'home de la foto, i dels que més ha patit per la campanya des de Madrid: Pep Guardiola. L'entrenador, el gurú i com li diu Adriano segons Jordi Grau el "comandante". El que potser no és el millor entrenador del món, però si que és el millor entrenador del món pel Barça.


Doncs la temporada per Guardiola va començar el dia que Espanya va guanyar el Mundial. Va decidir donar un mes sencer de vacances als internacionals de la selecció espanyola, i ho va fer sabent que quan tornessin en menys de 48 hores tornarien a marxar, per jugar un amistós a Mèxic. I amb aquests problemes, va arribar la SuperCopa d'espanya contra el Sevilla, amb 8 titulars havent fet menys d'una setmana de pretemporada. El Barça va perdre 3-1 a Sevilla, amb un equip plagat de jugadors del planter, però Guardiola sabia que era qüestió de físic. I amb una setmana sencera per preparar la remuntada amb els titulars, el Barça va superar al Sevilla amb un 4-0 protagonitzat pel hat-trick de Messi. 8/10 títols en aquell moment, i cap queixa ni a la selecció, ni a la federació, ni a Villar. Això si, abans de començar la lliga, Guardiola va autoritzar la venda de Ibrahimovic al Milan.

Evidentment, la lliga no va començar bé. El Barça estava fent pretemporada durant l'inici de lliga, i l'equip no era suficientment regular. Capaç de guanyar 5-1 a l'estrena a Champions, o de guanyar al Calderon, però perdent al camp Nou contra l'Hèrcules, i deixant escapar punts contra el Mallorca. A més, el Madrid golejava i Cristiano va fer 8 o 9 gols en un mes a la lliga. Ja teníem el Madrid favorit, Cristiano millor que Messi i tot el que tant ens coneixem. Evidentment, fins que va arribar el 5-0. El Barça va deixar clar qui era el millor, i el cop al rival va ser duríssim. Van venir les manetes, i la millor ratxa de la temporada que es va acabar oficialment al febrer, un cop segellada la classificació per la final de la copa del rei.

Els bons moments van durar més del que ens pensem, però és que la duresa de l'entorn ens ha fet molt i molt durs els últims mesos. El Madrid punxava, el Barça s'escapava a la classificació, i la premsa va reaccionar. Va tornar el Villarato, i totes les campanyes imaginables per intentar desestabilitzar. Fins i tot van arribar a acusar als jugadors del Barça de dopar-se. La pressió era altíssima, i vam veure com Guardiola patia físicament com mai fins llavors, amb una hèrnia discal que el va fer estar a Mestalla amb dolors terribles i perdent-se vàries rodes de premsa. La aparent feblesa de Guardiola, que com sempre no contestava a les provocacions, animava més a Mourinho, i els principals membres de la caverna mediàtica. Clar que com es diu, això no havia fet més que començar.

Van arribar els clàssics, i l'ambient es va fer insuportable. Es van criticar les decisions de l'àrbitre, es van criticar als jugadors del Barça, i es va jugar brut. La resposta de Guardiola va ser felicitar al Madrid per la Copa del Rei, demostrant que la seva modèstia i humilitat no és falsa ni fingida. Però no va servir de res. Mourinho va atacar frontalment i dient el nom de Pep guardiola, i en Pep va esclatar. Periodistes i fonts properes a Guardiola asseguren que Guardiola es va plantejar dimitir i marxar a final de temporada, però Estiarte i altres amics íntims el van convèncer de que es desfogués. Que per un dia, sortís en roda de premsa sense posar l'altra galta. Li va anar molt bé a Guardiola, li va anar molt bé als jugadors i li va anar molt bé al Barça. Messi va eliminar al Madrid al Bernabeu, i la eufòria madridista de la setmana anterior es va convertir en paranoia.

No repassaré tot el que s'ha arribat a dir del barça, dels jugadors, i del propi guardiola. La resposta per part d'en Pep va ser la correcta i esperada: parlar al camp. La realitat és que des de que el Madrid plora, es queixa, denúncia, fa comunicats i menteix, el Barça ha guanyat dos títols. I la seva única esperança es que de tant atacar, Guardiola no aguanti més i plegui. Messi és part fonamental d'aquest equip, però la sensació general és que quan marxi Pep serà molt difícil continuar amb aquest ritme d'èxits. Esperem que no ho aconsegueixin i segueixi molts i molts anys.

Llegir més...

Parlo de la afició. Evidentment que no sóc un gurú que marca la tendència de tot el barcelonisme, però la realitat és que aquesta lliga fa moltes setmanes sabem que era del Barça, i era qüestió de temps. Res a veure amb la primera de Guardiola, que venia de 2 anys de lligues del Madrid i es va confirmar després del gloriós 2-6. Com tampoc té punt de comparació amb la de la temporada passada, que va arribar a l'últim partit i després de patir setmana rere setmana ja que el Madrid no afluixava. Aquesta lliga, tot i el mal començament amb la derrota contra l'Hèrcules, el Barça ha estat més superior que mai. Venint del Mundial on el Barça tenia 8 jugadors en l'equip campió, és un mèrit enorme que aquesta lliga hagi estat la menys patida de les 3 de Guardiola. Però tot el que estic dient, és de cara als aficionats. Aquestes sensacions de superioritat constant, amb la seva màxima expressió el 29 de novembre, l'hem tingut tots els socis i seguidors blaugranes.  Hi ha un grup de persones que han celebrat aquesta lliga amb més "ganes", o més eufòria, o diga-li com vulguis. I aquest grup són els jugadors i cos tècnic del Barça.

I es que portem 3 anys aguantant de tot des de Madrid. Va començar el Marca amb manipulacions, resum de vídeos oportunistes i tendenciosos, i petits detalls que burxaven al Barça. El Barça era molt superior, i fins i tot es va posar a 12 punts del Madrid. Va venir el mes de febrer, el Barça va començar a perdre punts, i el Madrid s'ho va creure. I el madridisme també, i va voler ajudar. Va néixer el Villarato, i en definitiva el "run-run" de les ajudes arbitrals. El 2-6 va posar a tothom al seu lloc, però gràcies a Ovrebo van poder atacar els 6 títols del Barça al·legant el robatori de Ovrebo al Chelsea. Era la segona temporada, el Barça completava el seu 2009 màgic i el Madrid no s'allunyava a la lliga. Va aparèixer el canvi de cicle, el Punto Pelota es va fer famós i conegut amb la TDT en totes les cases i els atacs ja eren indiscriminats. Modificant les imatges per demostrar fores de joc, i amb campanyes de destrucció d'imatge de Laporta. Però el Barça també va aguantar, i es va endur la segona. Sempre els hi quedarà als cavernaris la seva "décima" particular, la Champions de l'Inter de Mourinho.

I arribem al 2010/2011. Fa poques setmanes el blaugrana Iniesta va donar a Espanya, i a tots els que s'havien passat escrivint malament del Barça, el seu primer Mundial. I la lliga va començar amb tranquil·litat, una tranquil·litat que va durar 3 jornades. Fins que van començar les acusacions, que tots coneixem: primer va venir la famosa crítica a l'Sporting de Preciado, que havia anat al camp Nou a deixar-se guanyar ja que havia sortit amb 4 o 5 suplents. Això va derivar en que els rivals sortien sense intensitat, i que es deixaven guanyar pel Barça. Per sort, aquesta teoria va quedar descartada després que el Madrid jugués com tots aquells equips que tant criticaven i perdés 5-0 al Camp Nou. Una vegada més, la tranquil·litat no podia durar. Va tornar el Villarato, que no havia marxat mai, i va venir acompanyat de les ajudes en el calendari. Vam tenir la vergonya del dòping, i al final ja van arribar els 4 clàssics, amb les 18 mentides en 18 dies que ja vaig comentar fa poc.

 Com pot ser que els valors dels que tots els espanyols estaven orgullosos al juliol ara no existeixin? Com potser que es qualifiqués a Holanda com l'anti-futbol i al Madrid de Mourinho (contra el Barça) no se'l pugui etiquetar d'aquesta manera. Com pot ser que Arbeloa, Ramos o Pepe trepitgin a jugadors del Barça però siguin els jugadors del Barça els acusats de falta de fair play? I com pot ser que Casillas surti avui dient que anirà amb el futbol i no amb el Barça el 28-M? I com pot mentir dient que els jugadors del Barça no el van felicitar quan la Copa del Rei? La resposta té un nom, i el sap tothom: Mourinho.
 I aquí ja ve el que no entenc jo: si Mourinho ha convençut al madridisme del que ha volgut, només té 2 explicacions: que estan desesperats o que són molt curts. Hi han jugadors dels que hem puc creure la segona part, però de gent com Casillas només em puc imaginar la primera.

Gràcies equip, gràcies Pep i gràcies premsa per motivar-los

Com diu la popular i desagradable dita popular: en temps de guerra tot forat és trinxera. Doncs així de desesperat està Casillas i el madridisme. Clar que no és la desesperació sexual del refrany, és una desesperació de veure com el rival que històricament sempre ha sigut inferior, està canviant la història. I es que fa molt mal que et guanyin una vegada, però que canviïn la tendència dels últims 50 anys et treu de les teves caselles. O Casillas.

Llegir més...

No penso ni censurar-me, ni repassar les males paraules que pugui escriure. Estic molt enfadat, i no sóc tan ben educat com Pep Guardiola. I abans de començar, també vull deixar clar que no defenso al 100% el que va fer el Barça ahir, però que de l'únic que es pot acusar, es de falta de previsió.
Ahir va ser un atac general, des de Marca, As, Cuatro, la Sexta i qualsevol mitjà de Madrid. I no va ser un atac al Barça, sino al seu màxim representant: Pep Guardiola. Per mi, l'objectiu està molt clar: fer que Guardiola no renovi. Tothom sap que Guardiola pateix molt, i que està envellint moltíssim a la banqueta del Barça. Així doncs, la mentalitat és intentar desgastar tant a Guardiola que no vulgui seguir. És pensen que si marxa Guardiola el Barça i tot l'equip s'enfonsarà. I com no dubto ni per un moment que aquest sigui l'objectiu, exploto. M'indigno. Em cago amb les seves famílies. 


Entenc que un periodista no té un jurament hipocràtic com el dels metges, però la era digital ha canviat el món periodístic. En molts casos no hi ha ètica, ni vergonya. Tot s'hi val per guanyar, i tots emparats amb la llibertat d'expressió. Seria il·legal partir-li les cames a Messi. Seria il·legal matar a Guardiola. Seria il·legal pagar als àrbitres. Però no és il·legal publicar en un diari, o dir per televisió coses com parar a Messi por lo civil o por lo criminal, Villarato, o desqualificar constantment a Guardiola. Són atacs intel·lectuals, però són atacs. Si hi ha maltractament psicològic i físic, no entenc per que no es pot sancionar als atacs psicològics. No pot ser que una colleja sigui una agressió, i que un article d'Eduardo Inda on insulta a Guardiola, i s'inventa complots de Guardiola sigui menys greu. Inda pot escriure i sortir en videoblogs dient el que li passa pel cap. Però ai, si Guardiola diu alguna cosa. I com he dit, si jo fos Guardiola, vaig a buscar el premi de millor entrenador al diari Marca, i m'acosto cap a Inda. Primer l'insulto, després l'empento, i acabo amb un insult pitjor. I que? No hauria de passar res, ja que ell m'ha estat maltractant durant 2 anys. Però tots sabem que passaria. I això és el que no entenc. El que no aprovo. El que m'indigna.


Tornem al dia d'ahir. La federació enganya al Barça, i tracta fatal a l'Osasuna. El culpable de tot, a Madrid, és Guardiola. Si, si, Guardiola. Amb dos collons. Al Marca: "La federación da marcha atrás en su regalo a Pep". A l'As: "Guardiolato i Villarato". A Cuatro i a la Sexta totes les notícies "confirmaven" que Guardiola estava darrere de tot. Com si Guardiola tingués una mansió amb un amagatall, tipus Batman, amb Tito Vilanova d'Alfred, on maquina per destruir al Madrid. I a Espanya. 
Per favor, Guardiola no és el president del Barça, Guardiola no mana a la federació espanyola i Guardiola no té la culpa que la federació espanyola de futbol sigui un organisme lamentable, mentider, i que es deixa manipular per la premsa. Perquè estic segur que el comunicat del Barça és veritat, i que la Federació li va dir al Barça que es podia jugar l'endemà. Ni al Barça li anava bé  -juga dimarts Champions- ni li van preguntar a Osasuna. Quan van veure els mitjans, és van cagar a sobre i van donar marxa enrrere. Els jugadors del Barça, corrent cap a Osasuna, i a sobre han d'aguantar crits i càntics com si ells tinguessin la culpa. 


Això m'ha fet explotar, però la realitat és que porten anys igual. Als resums del Barça es veu totes les arribades o jugades polèmiques del rival, i del Barça els gols i com a molt els pals. Són resums manipulats, que no ensenyen la realitat del que ha passat al partit, i que fan que el públic no vegi el que fa el Barça. Declaracions manipulades, paraules fora de context i critiques que només se les creuen ells. I des d'aquest any, han començat una campanya de victimisme que és fastigosa. Amb Mourinho com a abanderat, el Madrid intenta fer creure que és un club atacat per la UEFA, la RFEF, i els aficionats i entrenadors rivals. El Madrid és una víctima, i fins i tot Mourinho té els sants collons de dir que hi ha dos reglaments: un per ell i un altre per la resta. 8 anys criticant a qui vol, com vol, i ell és la víctima. Si fins i tot va fer plegar un àrbitre, quan el va acusar de passar el descans menjant i bebent amb Rijkaard. I no passa res, el dolent és Guardiola.


Hi ha una part positiva, que és la motivació. Els jugadors i Guardiola estan ultra-motivats a demostrar que per molta merda que els hi tirin a sobre, persistiran. Però des del meu punt de vista és inadmissible la campanya anti-Guardiola. La entendria i acceptaria a TeleMadrid, però no en televisions i mitjans estatals. És massa injust, és massa cabró. Podria guanyar 5 Champions i 10 lligues seguides el Barça, i encara veurien complots. Seguirien intentar desestabilitzar. Perquè venen una informació que no és la realitat. Ahir el València el van atracar, i el Madrid va jugar fatal. Pepe fa gestos mil vegades més provocadors que Piqué. Cristiano fa gol, i el van a abraçar 2 o 3 companys. Mourinho surt abans que Emery a la roda de premsa i no passa res. La seva crònica és que la víctima Mou, une al vestuario que en un gran partido gana al Valencia. Expulsión rigurosa de Albelda pero penalty no pitado a Di María.


Jo no torno a mirar ni el Marca, ni l'As, ni deportes Cuatro, ni la Sexta ni Punto Pelota en un temps. Necessito desconnectar. Han pogut amb mi. I per això admiro al Barça, i sobretot a Guardiola, amb una roda de premsa espectacular ahir. Va reconèixer que té un amic a la Federació, el gran barcelonista Fernando Hierro. Ets molt gran Pep.

Llegir més...