<strong>Benvinguda falta d'eufòria </strong>

Parlo de la afició. Evidentment que no sóc un gurú que marca la tendència de tot el barcelonisme, però la realitat és que aquesta lliga fa moltes setmanes sabem que era del Barça, i era qüestió de temps. Res a veure amb la primera de Guardiola, que venia de 2 anys de lligues del Madrid i es va confirmar després del gloriós 2-6. Com tampoc té punt de comparació amb la de la temporada passada, que va arribar a l'últim partit i després de patir setmana rere setmana ja que el Madrid no afluixava. Aquesta lliga, tot i el mal començament amb la derrota contra l'Hèrcules, el Barça ha estat més superior que mai. Venint del Mundial on el Barça tenia 8 jugadors en l'equip campió, és un mèrit enorme que aquesta lliga hagi estat la menys patida de les 3 de Guardiola. Però tot el que estic dient, és de cara als aficionats. Aquestes sensacions de superioritat constant, amb la seva màxima expressió el 29 de novembre, l'hem tingut tots els socis i seguidors blaugranes.  Hi ha un grup de persones que han celebrat aquesta lliga amb més "ganes", o més eufòria, o diga-li com vulguis. I aquest grup són els jugadors i cos tècnic del Barça.

I es que portem 3 anys aguantant de tot des de Madrid. Va començar el Marca amb manipulacions, resum de vídeos oportunistes i tendenciosos, i petits detalls que burxaven al Barça. El Barça era molt superior, i fins i tot es va posar a 12 punts del Madrid. Va venir el mes de febrer, el Barça va començar a perdre punts, i el Madrid s'ho va creure. I el madridisme també, i va voler ajudar. Va néixer el Villarato, i en definitiva el "run-run" de les ajudes arbitrals. El 2-6 va posar a tothom al seu lloc, però gràcies a Ovrebo van poder atacar els 6 títols del Barça al·legant el robatori de Ovrebo al Chelsea. Era la segona temporada, el Barça completava el seu 2009 màgic i el Madrid no s'allunyava a la lliga. Va aparèixer el canvi de cicle, el Punto Pelota es va fer famós i conegut amb la TDT en totes les cases i els atacs ja eren indiscriminats. Modificant les imatges per demostrar fores de joc, i amb campanyes de destrucció d'imatge de Laporta. Però el Barça també va aguantar, i es va endur la segona. Sempre els hi quedarà als cavernaris la seva "décima" particular, la Champions de l'Inter de Mourinho.

I arribem al 2010/2011. Fa poques setmanes el blaugrana Iniesta va donar a Espanya, i a tots els que s'havien passat escrivint malament del Barça, el seu primer Mundial. I la lliga va començar amb tranquil·litat, una tranquil·litat que va durar 3 jornades. Fins que van començar les acusacions, que tots coneixem: primer va venir la famosa crítica a l'Sporting de Preciado, que havia anat al camp Nou a deixar-se guanyar ja que havia sortit amb 4 o 5 suplents. Això va derivar en que els rivals sortien sense intensitat, i que es deixaven guanyar pel Barça. Per sort, aquesta teoria va quedar descartada després que el Madrid jugués com tots aquells equips que tant criticaven i perdés 5-0 al Camp Nou. Una vegada més, la tranquil·litat no podia durar. Va tornar el Villarato, que no havia marxat mai, i va venir acompanyat de les ajudes en el calendari. Vam tenir la vergonya del dòping, i al final ja van arribar els 4 clàssics, amb les 18 mentides en 18 dies que ja vaig comentar fa poc.

 Com pot ser que els valors dels que tots els espanyols estaven orgullosos al juliol ara no existeixin? Com potser que es qualifiqués a Holanda com l'anti-futbol i al Madrid de Mourinho (contra el Barça) no se'l pugui etiquetar d'aquesta manera. Com pot ser que Arbeloa, Ramos o Pepe trepitgin a jugadors del Barça però siguin els jugadors del Barça els acusats de falta de fair play? I com pot ser que Casillas surti avui dient que anirà amb el futbol i no amb el Barça el 28-M? I com pot mentir dient que els jugadors del Barça no el van felicitar quan la Copa del Rei? La resposta té un nom, i el sap tothom: Mourinho.
 I aquí ja ve el que no entenc jo: si Mourinho ha convençut al madridisme del que ha volgut, només té 2 explicacions: que estan desesperats o que són molt curts. Hi han jugadors dels que hem puc creure la segona part, però de gent com Casillas només em puc imaginar la primera.

Gràcies equip, gràcies Pep i gràcies premsa per motivar-los

Com diu la popular i desagradable dita popular: en temps de guerra tot forat és trinxera. Doncs així de desesperat està Casillas i el madridisme. Clar que no és la desesperació sexual del refrany, és una desesperació de veure com el rival que històricament sempre ha sigut inferior, està canviant la història. I es que fa molt mal que et guanyin una vegada, però que canviïn la tendència dels últims 50 anys et treu de les teves caselles. O Casillas.