<strong>El guardiolisme i els pecadors</strong>

Els gairebé 3 anys de Guardiolisme han convertit ha molta gent. A l’aficionat del Barça de tota la vida, que és pessimista i amb poca paciència, li ha canviat el caràcter. Alguns ja esperen una mica més de un fitxatge nou abans de enviar-lo a fregir espàrrecs, i ja no estripen d’un jugador per una mala tarda. Però el que ha aconseguit sobretot, és que sortides al camp del Sevilla, Madrid, o Chelsea és mirin d’una altra manera. No dic que la gent vegi una clara victòria del barça, però no pensa en la derrota, ni en salvar un empat. Només veu la victòria, i si no es guanya sap que no passarà res. Perquè cada derrota d’aquest equip es converteix en 9 victòries. Es pràcticament una formula matemàtica, i això a la gent li queda.

Però el guardiolisme, com totes les religions, té una part de sacrifici personal. D’entrega, de seny i de control. És complicat, però funciona així:

“L’entorn creurà sempre en el seu equip, amb una confiança cega. No obstant, l’equip rival sempre serà complicadíssim, i la prudència es indispensable per superar-lo.”

Com una sentència així, tant contradictòria a priori, pot ser la base en la que s’ha format el guardiolisme? Doncs és un misteri, però les religions tenen aquestes coses. El cristianisme, per no rebuscar molt, és basa en 10 manaments fonamentals, que el 90% dels cristians han infligit en menor o major mesura.

Doncs amb el Guardiolisme passa el mateix. La gent s’ha fet d’aquesta “religió” pel que els aporta. Pels resultats, que es converteixen en felicitat. I quan saps que alguna cosa et fa feliç, ja no et planteges perquè ho fa, només vols que et continuï proporcionant aquest mateix nivell de felicitat, o superar-lo. Això si, tens clar que quan l’entorn en general incompleix la sentència guardiolana, el càstig es immediat i pràcticament segur: l’equip et falla. Els exemples són clars: el Rubin Kazan una i una altra vegada, l’Inter la temporada passada, o els partits contra el Bilbao, o Gijón d’aquesta temporada per dir-ne alguns. Quan a l’entorn hi ha el convenciment de la victòria, quan es parla de golejades perquè Messi es separi de Cristiano en el pitxitxi, quan es vol jugar amb els del B perquè preveuen passejos militars, al Barça li costa guanyar. Tant li costa, que de vegades arriba a perdre i tot.

La meva manera, i d’algú que no sigui omnipresent, de fer una radiografia prou acurada de l’entorn, és per la premsa. La premsa recull la opinió dels aficionats amb enquestes, la de personalitats més o menys famoses, la d’experts en futbol, i la opinió del Barça. I de tots aquests grups, es pot dir que el guardiolisme va de menys a més. Així, els aficionats encara sempre veuen golejades, els famosos en majoria pronostiquen resultats ajustats, els experts es moderen molt més que fa 5 anys i des del barça el discurs es sempre el mateix: prudència.

Sandro veu un 5-0

I amb tota aquesta parrafada, que jo honestament me la crec, algú em pot explicar perquè el president del barça ha pronosticat un 5-0? I llavors, que algú altre se li afegeixi, perquè encara necessitaré més gent per entendre com el president de Catalunya pronostica 4 gols de diferència. Jo no ho entenc, i em sap greu. Orgullós de no haver votat a cap dels dos? Probablement avui és el dia per estar-ho, però això ja es una altra història.