<strong>1/4 de Copa - Madrid 1 - Barça 2 </strong>

Si aquest blog fos en castellà, el títol que acompanyaria aquesta imatge i post seria: "Y Abidal sacó su fusil" Perdó pel castellà, però encara que alguns polítics en vulguin fer creure del contrari, me'l van ensenyar a la escola i el domino prou bé. Sobretot escrit. Però veient la imatge, i les estadístiques dels gols d'Abidal, la frase té una ironia molt gran i divertida. I sincerament, la frase Abidal va treure el seu fusell no té la mateixa força. En fi, anem a gaudir, parlant del partit que va jugar el Barça i que va intentar destruir el Madrid a base de cops, patades, trepitjades i futbol típic del seu entrenador. Perquè el Madrid ahir va fer pena, llàstima i en certs moments fàstic. És clar que si ets del Barça, fàstic si, però en comptes de pena i llàstima va ser una alegria enorme. Enorme veure en directe com el projecte es desmorona davant del Barça, amb tot el planeta futbolístic mirant-ho.

El partit va començar com sempre, amb el Madrid pressionant, però deixant tota la iniciativa al Barça, esperant l'error per sortir al contra-atac. Els hi va sortir bé a la primera, i al minut 11 va arribar el gol de Cristiano, on sincerament Pinto podria haver fet més. La sentència "Valdès l'hauria aturat" potser és un punt cruel, però probablement certa. Per un entrenador que parla tant de mala sort, sembla oblidar que el seu equip ha marcat contra el Barça els dos últims partits la primera vegada que ha trepitjat àrea. Però el Barça sap al que juga, hi creu, i poc a poc les oportunitats arribaven. Però no entraven. Jo estava desquiciat via twitter, ja que no em semblava just que l'equip que més proposa i més honest fos el que anés pel darrere. I és que es va arribar al descans amb un 1-0, amb un sol xut del Madrid i segons quins mitjans/aficionats parlaven de que Mourinho havia encertat en el seu plantejament, i ja tornava a ser el puto amo. Repassem el plantejament.
Al lateral esquerrà, en comptes d'un dels seus millor homes va fer jugar a Coentrao, el xicot dels 30 milions que sembla només estar al Madrid pel seu representant.
Fent parella amb Sergio Ramos, Carvalho. Carvalho portava lesionat 4 mesos, i l'últim partit el va jugar al setembre. I per rebentar-ho, al lateral dret.... Hamit Altintop. El turc que es va colar en l'operació Sahin per tema del seu representant, jugava en una posició que no és la seva, i amb 293 minuts en tota la temporada jugats. Del trivot que va jugar en lliga, format per Xabi Alonso, Lass i Ozil, va canviar a Ozil per Pepe. I aquí es on més hem de parar. El canvi Ozil - Pepe explica el plantejament de Mourinho claríssimament. Una vergonya, que van xiular els seus propis aficionats.

Puyol va marcar el primer gol del Barça

La segona part, gràcies al gol de Puyol que ha arribat molt d'hora, ha estat encara més desigualada. Amb un àrbitre que s'esforçava per mantenir l'equilibri de targetes grogues i aquella frase tan típica que no se li escapés el partit, el Madrid va començar a repartir. El terme que no se li escapi el partit em fot molta ràbia. Moltíssima, de fet. Amb aquest pretext, l'àrbitre perdona la segona targeta, no treu targeta si ha donat llei de l'avantatja, i sobretot va compensant. Això vol dir que si treu targeta a un jugador d'un equip, la següent falta de l'equip rival, serà també de targeta. A no ser, és clar, que fos la segona. I per cert, quan algun àrbitre es salta aquestes normes, la gent es torna boja. L'àrbitre va complir el reglament expulsant a Van Persie amb una segona groga que era justa, però "molt cruel", i tots recordem l'entorn. És clar, les entrades de Pepe, Sergio Ramos, Carvalho, Xabi Alonso i un llarg etcètera no són cruels. No, que va.
Potser m'equivoco parlant tant de l'àrbitre, però és que el Madrid va acabar amb 11 sobre el camp. I no ho va merèixer. Pepe i Carvalho segurs, i Ramos, Coentrao i Xabi Alonso candidats també. I 5 jugadors són molts, sr Muñiz. Masses.

El partit era de molt domini culer, però amb menys ocasions que la primera part. El Madrid estava total i descaradament tancat a l'àrea, i era molt difícil entrar. Alexis vigilat, Cesc vigilat, Iniesta vigilat, i Xavi i Messi no sabien o podien assistir. Xavi, Busquets, Alves i el propi Messi també estaven vigilats de prop, així que Messi va fer el que sembla més senzill, mirat ara , amb perspectiva. Passar-la a qui ningú s'espera que pogués crear perill. Amb una assistència en cullera, va deixar la pilota a Abidal, que sol davant Casillas no va fallar. Cristiano havia ajudat bastant en defensa en aquest partit, però no va seguir a Abidal. I Altintop tampoc va ser-hi a temps. Així, el Barça tornava a guanyar al Bernabeu, el Madrid i sobretot Pepe quedaven en evidència, i aquesta tendència de normalitat en guanyar al Madrid al Bernabeu va tornar. Potser és una moda com va dir Casillas, però encara li queden molts anys. Serà com els anys 80, que sempre estan de moda i es diu que tornen. Aquest Barça sempre està de moda, sempre torna.






Reial Madrid Casillas; Altintop, Sergio Ramos, Carvalho, Coentrao; Pepe (Granero, m.80), Xabi Alonso, Lass (Özil, m.66); Higuaín (Callejón, m.66), Cristiano Ronaldo i Benzema.

FC Barcelona Pinto; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Busquets, Xavi (Thiago, m.86), Iniesta; Cesc (Cuenca, m.88), Messi i Alexis (Adriano, m.82).