<strong>La temporada de Guardiola </strong>

Comencem avui el repàs individual dels jugadors (i entrenador) del Barça. Durant aquest mes de juny, a part dels possible fitxatges, anirem fent posts sobre els principals jugadors del Barça, repassant com els hi ha anat la temporada des de l'agost fins el 28 de maig. I avui comencem amb l'home de la foto, i dels que més ha patit per la campanya des de Madrid: Pep Guardiola. L'entrenador, el gurú i com li diu Adriano segons Jordi Grau el "comandante". El que potser no és el millor entrenador del món, però si que és el millor entrenador del món pel Barça.


Doncs la temporada per Guardiola va començar el dia que Espanya va guanyar el Mundial. Va decidir donar un mes sencer de vacances als internacionals de la selecció espanyola, i ho va fer sabent que quan tornessin en menys de 48 hores tornarien a marxar, per jugar un amistós a Mèxic. I amb aquests problemes, va arribar la SuperCopa d'espanya contra el Sevilla, amb 8 titulars havent fet menys d'una setmana de pretemporada. El Barça va perdre 3-1 a Sevilla, amb un equip plagat de jugadors del planter, però Guardiola sabia que era qüestió de físic. I amb una setmana sencera per preparar la remuntada amb els titulars, el Barça va superar al Sevilla amb un 4-0 protagonitzat pel hat-trick de Messi. 8/10 títols en aquell moment, i cap queixa ni a la selecció, ni a la federació, ni a Villar. Això si, abans de començar la lliga, Guardiola va autoritzar la venda de Ibrahimovic al Milan.

Evidentment, la lliga no va començar bé. El Barça estava fent pretemporada durant l'inici de lliga, i l'equip no era suficientment regular. Capaç de guanyar 5-1 a l'estrena a Champions, o de guanyar al Calderon, però perdent al camp Nou contra l'Hèrcules, i deixant escapar punts contra el Mallorca. A més, el Madrid golejava i Cristiano va fer 8 o 9 gols en un mes a la lliga. Ja teníem el Madrid favorit, Cristiano millor que Messi i tot el que tant ens coneixem. Evidentment, fins que va arribar el 5-0. El Barça va deixar clar qui era el millor, i el cop al rival va ser duríssim. Van venir les manetes, i la millor ratxa de la temporada que es va acabar oficialment al febrer, un cop segellada la classificació per la final de la copa del rei.

Els bons moments van durar més del que ens pensem, però és que la duresa de l'entorn ens ha fet molt i molt durs els últims mesos. El Madrid punxava, el Barça s'escapava a la classificació, i la premsa va reaccionar. Va tornar el Villarato, i totes les campanyes imaginables per intentar desestabilitzar. Fins i tot van arribar a acusar als jugadors del Barça de dopar-se. La pressió era altíssima, i vam veure com Guardiola patia físicament com mai fins llavors, amb una hèrnia discal que el va fer estar a Mestalla amb dolors terribles i perdent-se vàries rodes de premsa. La aparent feblesa de Guardiola, que com sempre no contestava a les provocacions, animava més a Mourinho, i els principals membres de la caverna mediàtica. Clar que com es diu, això no havia fet més que començar.

Van arribar els clàssics, i l'ambient es va fer insuportable. Es van criticar les decisions de l'àrbitre, es van criticar als jugadors del Barça, i es va jugar brut. La resposta de Guardiola va ser felicitar al Madrid per la Copa del Rei, demostrant que la seva modèstia i humilitat no és falsa ni fingida. Però no va servir de res. Mourinho va atacar frontalment i dient el nom de Pep guardiola, i en Pep va esclatar. Periodistes i fonts properes a Guardiola asseguren que Guardiola es va plantejar dimitir i marxar a final de temporada, però Estiarte i altres amics íntims el van convèncer de que es desfogués. Que per un dia, sortís en roda de premsa sense posar l'altra galta. Li va anar molt bé a Guardiola, li va anar molt bé als jugadors i li va anar molt bé al Barça. Messi va eliminar al Madrid al Bernabeu, i la eufòria madridista de la setmana anterior es va convertir en paranoia.

No repassaré tot el que s'ha arribat a dir del barça, dels jugadors, i del propi guardiola. La resposta per part d'en Pep va ser la correcta i esperada: parlar al camp. La realitat és que des de que el Madrid plora, es queixa, denúncia, fa comunicats i menteix, el Barça ha guanyat dos títols. I la seva única esperança es que de tant atacar, Guardiola no aguanti més i plegui. Messi és part fonamental d'aquest equip, però la sensació general és que quan marxi Pep serà molt difícil continuar amb aquest ritme d'èxits. Esperem que no ho aconsegueixin i segueixi molts i molts anys.