<b>FINALS DE LA NBA</b>

Bé, torno a estar aquí per resumir i aportar-vos l’informació més actual de la NBA: les Finals, que ara mateix disputen els Miami Heat i els Dallas Mavericks.
He de confessar que m’he allunyat aquests dies una mica de l’actualitat de la NBA, no és que vagi en contra de cap dels 2 equips que resten, realment me la porta bastant fluixa qui guanyi aquest any, però és el que passa quan eliminen els equips que poden tenir algun tipus de sintonia, o simpatia, encara que sigui mínima, vers l’espectador europeu, espanyol, o català. Amb l’eliminació dels Lakers en semifinals, dels Grizzlies, dels Thunder, i dels Bulls ja no prolifero gaire simpatia per cap dels 2 equips que queden. Però Mavericks i Heat han arribat merescudament a la final i els hi hem de reconèixer.

Sembla ser que no estan sent les finals amb més audiència de la història, l’antipatia general a EEUU vers la figura de LeBron James és un cas d’estudi. Fa exactament un any era un dels ídols més prominents de tot l’esport americà. Un xaval jove, que havia revolucionat la NBA desde la seva arribada i que havia portat l’equip que el va draftejar a saborejar l’èxit i a tocar gairebé el títol (els Cavs van perdre una final contra els Spurs). Els hi havia tornat la gratitud i la confiança que li havien dipositat. Una bèstia física que equiparen amb Michael Jordan però que te millors promitjos en rebots i assistències que His Airness.
Però tot això es va truncar quan va fer les maletes cap a la estiuenca i calurosa Miami. Els fans dels Cavaliers s’ho van prendre molt malament, criminalment malament. I sembla que molts aficionats de la NBA es van confraternitzar més a favor dels fans que de LeBron. En una espècie de sarau i moviment social que no se ben bé si ha sigut perquè volen així queixar-se de l’excès de mercantilitat i mercenarisme que hi ha en la lliga (brutal), o simplement perquè consideren que les formes del seu adéu no van ser les adequades.
Bé, el cas és que si abans la majoria de gent els importava bastant poc si LeBron li anava bé o malament, a mesura que els Heat han anat passant rondes la gent s’ha anat posant en contra d’aquests Miami Heat que es troben a un pas de guanyar l’anell. Resumint-ho, la gent ho veuria com un anell guanyat a costa de reunir 3 grans jugadors superant el límit salarial i sense gaires valors. Uns valors que sí que tenen per exemple a Boston, un dels equips que transmet més valors a nivell mundial. Els mateixos valors que la gent espera veure en l’esport i que l’esport ha de transmetre a la vida social de les persones. Sacrifici, esforç, tenaçitat, etc. etc. (Vaja, aquí Catalunya en tenim un exemple bén clar: els valors que fan acte d’absència en equips com el Real Madrid, i que el Barça s’ha encarregat de rentabilitzar ;).

Bé, feta la reflexió, passem a l’actualitat NBA que és el que interessa.
Miami va eliminar Chicago Bulls, en una sèrie molt igualada però que resumiria en un factor clau: els Bulls pateixen molt quan Derrick Rose no està fi. Tenen un equip més compensat, amb un joc interior defensivament millor, però els falta una peça molt important per ser realment un equip campió de la NBA: un segon anotador; consistent i regular. I a hores d’ara no el tenen. Sí es veritat que tant Boozer com Deng poden fer partits de més de 30 punts, però les seves mitjanes d’anotació ronden els 15ppp. En canvi a Miami tenen un trio que ronda els 27-26-21ppp. Sense excepció, ja que quan Wade és absent surt LeBron, i sinó Bosh.
Després d’eliminar els Bulls, era l’hora de les finals. Dallas havia eliminat els Thunder, de manera més còmode del previst, en partits igualats però amb poca defensa, i on varis jugadors de Dallas van demostrar que tenen més veterania i cap per jugar els moments importants. Una veterania que no tenen les 2 estrelles dels Thunder, ni Durant ni Westbrook van saber jugar bé els minuts finals. I allà van perdre l’eliminatòria. Una llàstima per un equip que personalment m’agrada molt, però són molt joves i s’advenen molts bons anys pels Thunder si mantenen aquest bloc.
Arribades les finals, Dallas i Miami es veien les cares amb aventatge de camp per Miami, que va acabar 2n de la seva conferència per 3rs els Dallas en la seva.
L’eliminatòria ha estat transcorreguent per l’esperat: el big three de Miami vs Dirk Nowitzki que contraresta i equipara amb la nul·la profunditat de banqueta de Miami contra la notable banqueta de Dallas. Tot s’equipara i fa d’aquesta final una de les més igualades dels últims anys.

En els primers partits, a destacar el bon partit de Shawn Marion en el 2n, clau de la victòria de Dallas, i la magnífica defensa de Udonis Haslem sobre Nowitzki en el 3r partit, inclosa l’acció defensiva en l’últim tir del partit que Nowitzki va fallar.
Poc més a comentar; molta igualtat, el Big Three rendint a un nivell excel·lent com sempre, tant en atac com en defensa – tant LeBron com Wade són 2 dels millors defensors de la lliga, no cal oblidar-ho -, l’eclosió en el 2n partit de Bosh, liderant els seus, i per part de Dallas: Dirk, Dirk i algun secundari de luxe com l’eclosionat Barea, Kidd, Chandler, Marion o Terry. Dallas té més bloc, ja ho he dit.
Amb 1-1 les finals, tal i com va dir Marion en roda de premsa post-partit, les finals passaven a ser al millor de 5. I ara, amb el 2-2 passen a ser al millor de 3.
Amb aventatge, històricament parlant, per Miami, que és l’equip amb el factor camp a favor a hores d’ara.
Ahir en el 4t, altre cop màxima igualtat, amb marcador favorable a Dallas per 86-83, amb la sensació que els equips arriben molt cremats en atac i que es centren més en la defensa, amb un partit bastant dolent en anotació de LeBron (3-11, 8 punts; però 9 rebots i 7 assistències..), i amb un Nowitzki amb febre que se’n va anar als 21. Per un tirador la febre no importa, l’anella és el mateix, queda confirmat.
Ara doncs, arribem al moment clau del moment clau. Els 3 partits finals de la Final de la NBA. Qualsevol jugada, qualsevol despiste, pot ser clau en el devenir d’un títol que els 2 equips anhelen amb moltes ganes. Només Wade en té ja un d’anell, i el 1r sempre és el més important. Recordin Wembley ’92 ;)

PD: Amb el tema de la febre un redactor NBA ha equiparat Nowitzki amb Jordan (pel partit de Jordan de 40 punts amb 40 de febre): res més lluny de la realitat, l’atleticisme, explosivitat i contundència defensiva de Jordan no estan a l’abast ni de Nowitzki ni de cap mortal. Vaja, aquesta és la meva opinió.
Dallas o Miami? 3 partits per definir un any. Estarem atents.

PD2: Pels que voleu informació més detallada i anàlisis més tècnics, no deixeu de visitar el Twitter del mestre, Antoni Daimiel. Fa 4 dies va penjar una bona valoració, la teniu aquí:

http://blogs.canalplus.es/daimiel/2011/06/conclusi%C3%B3n-hubo-un-partido-durante-41-minutos-y-otro-en-los-%C3%BAltimos-siete-dallas-mavericks-ofreci%C3%B3-en-esos-%C3%BAltimos-at.html

Saluts i visca el bàsquet.

In memoriam ídem.