<strong>Tot a una carta</strong>

Dia de clàssic, dia de nervis. Tot el dia és només un intent de distreure't del partit, i sempre acaba sent un intent inútil. El millor seria despertar-te a les 7 de la tarda, i així patir menys. Envejo als privilegiats que s'ho puguin permetre.
La resta dels mortals, té en tot moment imatges del Barça, estigui on estigui. Paraules de Guardiola, gols de Messi. Aturades de Valdés. Gols de Cristiano, declaracions de Mourinho. I els més malalts, fins i tot veuen números: 32 a 31. Els 34 que serien la glòria. El 5/5 de Guardiola. O un senzill 3, un +3. 
Evidentment, el partit del segle, com cada any se l'anomena, acaba arribant. Hi ha qui es planteja si ha valgut la pena tant de sofriment, quan per fi l'àrbitre fa el xiulet inicial. Són dubtes fins que algú marca un gol, llavors tot ha valgut la pena. I saps que d'aquí uns 5 mesos, hi tornaràs. I potser encara patiràs més, i et gastaràs més diners per veure-ho. No s'hi pot fer res. Beneïda maledicció. 


Però jo m'he llevat avui amb ganes d'escriure alguna cosa. En el blog ja hi han hagut prèvies de sentiments personals, o d'estadístiques. Opinions tipus columnista, i fins i tot la prèvia a 24 hores, repassant les rodes de premsa. Escriure l'últim dia em deixa amb poc a aportar, però en una posició de privilegi. I humilment, la vull aprofitar. Amb el debat d'aquesta temporada, i de fa 2 o 3 anys: el planter barcelonista contra els fitxatges madridistes. El cantera contra cartera. 

Ho diu a l'estadi: Més que un club

El Barça té la gran sort que els últims anys, s'ha tractat molt bé el planter. Fa anys que funciona, i és la força del club. Seria una mentida dir que el Barça no es gasta diners, però la imatge és molt diferent a la del Madrid. A més, tot i el petit parèntesi final Nuñez - Gaspart, els últims anys el Barça ha recuperat molt terreny amb el Madrid, i no només amb títols. El Barça s'ha tret definitivament la etiqueta de por i enveja al Madrid. Ara la tenen ells, i no tenen més projecte que guanyar al Barça. I d'acord, poden guanyar. Però quan el seu gran Mourinho marxi, que faran? Quan Mou marxa dels equips on ha estat, els deixa esgotats física i mentalment. De moment sempre amb títols, però sense futur. No en volen sentir a parlar a Madrid, d'això. Però alguns ho tenen al cap, i tenen por. Molta més por que nosaltres. Ja tenen als millors jugadors que han pogut fitxar. Al - per ells- millor entrenador del món. Ho han apostat tot a Mourinho, és la seva última oportunitat. La seva última carta.


I a les pel·lícules, novel·les o series de televisió, la última carta acostuma a sortir guanyadora. Però a la vida real, la sort és una filla de puta. I gairebé mai t'ajuda. És millor confiar en un projecte, en les coses ben fetes.