<strong>Final i guardons individuals</strong>

La lògica és va imposar i va guanyar la selecció amb millors jugadors. I de fet, la segona selecció amb millor jugadors també va estar a la final. Podria ser injust personalitzar, però Espanya es basava en els germans Gasol, un gran Navarro i els també NBA Rudy i Calderón. França tenia a Parker com a clar líder, i molt ben secundat per Batum i Noah. Com ja vaig escriure a la prèvia, durant el partit veuríem un duel anotador entre Navarro i Parker, duel d'escortes potents entre Batum i Rudy i la batalla per dins, on els Gasol tenien a Noah com a rival de més nom. Parker i Navarro van fer els mateixos punts - 27 Navarro per 26 de Parker -. El francès va fer un 9/20 en tirs de camp, mentre que el català va fer un 6/14. També van empatar en assistències. Empat tècnic, almenys en números. En el duel entre Rudy i Batum va ser Rudy el que va sortir-ne guanyador, però més per defensa i treball que per la quantitat de punts anotats. Evidentment i com s'esperava, va ser el joc interior espanyol el que va acabar marcant les diferències, ja que el trio format per Pau, Marc i Ibaka va ser molt superior a Noah, Diaw i Traoré.

Amics de tota la vida

El partit d'Espanya va ser perfecte en atac. Cada quart va anotar 25 punts menys en l'últim, i perquè la última possessió no se la van jugar. Van fer 25 + 25 + 25 + 23. A més, en tots els quarts va haver-hi equilibri entre el joc exterior de Navarro i Calderón i el joc interior dels Gasol. En defensa Espanya va estar més fluixa, però en general el campionat d'Espanya no ha destacat per aquesta faceta precisament. Van haver-hi bons moments defensius, com els 5 taps en 3 minuts d'Ibaka o els minut de Sada sobre Parker, i Espanya se n'aprofitava per mantenir la distància de 10 punts que va ser constant des de principis del segon quart. Mai va poder trencar el partit, però tampoc França es va poder acostar a una distància per preocupar massa als espanyols. I així es va arribar al final del partit. I a la eufòria d'uns jugadors acostumats a guanyar.

Eufòria de l'equip espanyol

Scariolo va tornar a fer rotacions "estranyes", com deixar a Felipe Reyes sense jugar fins els instants finals, o com seguir confiant en un Ricky perdut des de fa mesos. S'ha tingut d'arribar a la final per veure a Sada jugar més minuts que el del Masnou. Lull i San Emeterio també han patit les diferències de minuts entre partits sense aparent explicació. No obstant, tampoc diré que Espanya ha guanyat el campionat tot i Sergio Scariolo. Ho podria haver fet molt millor, però ha sabut donar importància als 3 jugadors claus de la selecció i no ha tingut cap "atac d'entrenador" interposant-se en uns jugadors que quan han arribat els moments decisius, s'han aplicat definitivament i han jugat millor que mai.

Cinc ideal i MVP
Aquest d'aquí la esquerra és el cinc ideal. Números i estadístiques a banda, sembla la decisió més fàcil. hi ha un jugador de cada semifinalista, i dos de la selecció guanyadora. Hi ha el millor de la quarta classificada, el millor del medalla de bronze i el millor del medalla de plata. Bo McCalebb, Andrei Kirilenko i Tony Parker en aquest ordre. I d'Espanya, els dos cracks i amics que han marcat la diferència en aquest torneig: l'enorme Pau Gasol i l'MVP Joan Carles Navarro.
Com he dit estadísticament són els 5 millors jugadors del torneig, però la veritat és que és un cinc molt estrany. Hi han 2 bases, un escorta, un ala-pivot i un pivot. És molt difícil elegir entre McCalebb i Parker, però suposo que McCalebb es mereixeria més estar al cinc ideal que no el francès. Potser Nico Batum podria ocupar el lloc de Parker en el cinc ideal, i aixi quedar més compensat.

Una cosa està clara: després dels 26 punts a quarts, 35 a semifinals i 27 a la final, Navarro es mereixia aquest MVP més que el seu millor amic i crack de la NBA Pau Gasol. És la única i última distinció que li faltava a Navarro, o potser hauríem de dir la penúltima. Amb Ibaka a la selecció i Ricky amb tot l'any per agafar ritme i nivell NBA, els jocs olímpics de Londres l'estiu vinent semblen el final del cicle triomfal d'aquest jugadors. I amb el record de la final de Pekin, on només el millor Kobe Bryant va poder deixar sense l'or a una Espanya pletòrica, el món del bàsquet ja té ganes de veure la revenja d'aquell partit. Seria un final de somni per Gasol, Navarro, Reyes i Calderón. Però encara falta molt.