<strong>Fernando Torres: la reconciliació amb el gol </strong>

Encara amb la tristor de perdre la final de la Copa em disposo a escriure. Parlaria de moltes coses relacionades amb la final, dels àrbitres o de jugades clau, però prefereixo pensar en l’eliminatòria de Champions i no pensar en el primer pal que hem viscut en l’era Guardiola. Dit això em disposo a escriure l’entrada:

Ahir Fernando Torres va acabar amb una sequia de vuitanta-quatre dies i catorze partits sense marcar des de que vesteix la samarreta del Chelsea FC.

Tot va començar durant la segona meitat del més de gener quan el Chelsea va decidir que el davanter que li feia falta després del baix rendiment mostrat per Drogba. I així va ser, el club londinenc va acabar fitxant al davanter madrileny per uns 58 milions d’euros.

Després de ser presentat com a nou jugador blue, Torres va disputar el seu primer partit davant la seva nova afició, curiosament, contra el seu ex-equip, el Liverpool. Tots estàvem ansiosos de com seria el debut, si marcaria contra el seu Liverpool o les critiques arribades des de la ciutat dels Beatles li passarien factura. Però el partit de Torres va ser bastant desastrós, en aquell moment vam pensar que tot era normal i que encara li feia falta acoblar-se bé a l’equip per veure el seu millor joc.

Tot i això, els partits anaven avançant i Torres no acabava de fer el seu primer gol amb el seu nou equip. Al principi gaudia de tota la confiança d’Ancelotti, tot i les queixes de l’entorn, però a mida que anaven avançant els partits aquesta confiança anava diluint-se cada cop més. L’ansietat li passava factura i es treia del partit sol, a vegades donava que la falta d’olfacte golejador li perjudicava algun moviment senzill per a ell. Fins al punt que a la tornada de les semifinals de la Champions contra al Manchester United, el tècnic italià va decidir canviar-lo a la mitja part quan el seu equip ja perdia i necessitava de dos gols per a classificar-se.

A partir d’aquell moment, Carlo Ancelotti va deixar de confiar en ell. En tots el partits disputats pel Chelsea en aquest mes d’abril, Torres va ser suplent en tots ells encara que semblava partits bons perquè marqués i s’acabés d’una vegada per totes l’ansietat. Stoke, Wigan, WBA i Birmingham van ser els rivals. Finalment, ahir, dia de St. Jordi, es va acabar aquest calvari pel jugador ja que, entrant un altre cop des de la banqueta, va aconseguir el primer gol en una jugada plena de rebots. Podríem dir que a partir d’ara ja podrem veure la millor versió del 9 o simplement seguirem parlant de Torres per la seva sequia i no per la seva gran virtut: el GOL.

M’agradiaria aprofitar aquesta entrada per presentar-vos la nova versió blue de la Torres Song:

HE IS A BLUE HE WAS A RED, TORRES! TORRES!

HE LEFT THE KOP END FOR THE SHED, TORRES! TORRES!

HE USED TO GO OUT ON THE ROB

NOW HE'S GOT A PROPER JOB

FERNANDO TORRES CHELSEA'S NUMBER 9

Mentre que a Liverpool ja tenen diverses cançons anti-Torres com per exemple:

HIS ARMBAND PROVED HE WAS RAT TORRES! TORRES!

HE'D RATHER BE A COCKNEY TWAT TORRES! TORRES!

BUT KING KENNY'S GOT A PLAN HE BOUGHT THE LAD FROM AMSTERDAM !

LUIS SUAREZ !

LIVERPOOL'S NUMBER 7 !