<strong>Crescudets</strong>

El partit del dissabte, el de lliga, va ser un petit miracle amb ajudes arbitrals. Van empatar al Barça,  però van vendre-ho com un canvi de tendència, una superioritat clara i fins i tot un inici de canvi de cicle. I evidentment, amb la victòria del dimecres a la final de la copa del Rei, amb un solitari gol a la pròrroga, la eufòria s'ha instaurat en el madridisme.
Criticar aquesta eufòria és de ser prepotent, i de creure't molt millor que ells. O això diuen ells. A mi les reaccions que estan tenint em recorden molt a una situació de l'escola. Hi han 2 amics, i un dels dos sempre treu bones notes, és el millor de la classe. L'altre, aprova sense problemes, però mai passa de un 8 de nota. Però un dia, en un examen de mig trimestre de ciències naturals, passa del 8, i treu un 9'5. I el seu amic s'ha de conformar amb un 9'25. I el del 9'5 li va restregant al seu amic que per fi l'ha superat, i que és més llest que ell. Ja, ja, ja.
El del 9'25 sap que per un dia no passa res, i que el temps posarà les coses al seu lloc. Però no li diu res, per un dia el deixa disfrutar.

En aquesta metàfora hi ha un detall que no es pot aplicar al Barça-Madrid, i que els diaris madridistes (i barcelonistes també, la veritat) ens recorden cada dia: El barça i el Madrid són de tot menys amics. I llavors, quan un supera l'altre un dia, com un detall aïllat, li passa per la cara de mala manera. Però l'altre també li deixa molt clar que això és un fet aïllat, i que de canvi de cicle o superioritat res de res.
En fi, que quan s'han de mirar les notes és a final de curs. De res et serveix superar l'altre en un examen sense molta importància. I el mateix passarà al futbol. El primer títol és seu, si. I no va ser injust, ni s'ho van merèixer menys que nosaltres. La lliga l'estan tapant, com si no fos important i la Copa fos el títol més important del món. Però tant ells com nosaltres sabem que tot dependrà de la Champions. No es pot tapar la Champions, i el "guanyador" de la temporada serà el que jugui la final de la Champions.

Però volia parlar avui de les dos portades. Portades d'una demagògia increïble, on es critica a Guardiola per parlar d'àrbitres. El que Mourinho porta fent durant 7 mesos, Guardiola ho fa un sol dia i ja és dolent. Com ells sempre diuen: Mourinho diu moltes veritats. doncs Guardiola se'l critica per dues afirmacions a la roda de premsa post-Osasuna:

• Mourinho va tenir sort de que l'àrbitre assistent xiulés el fora de joc de Pedro, per 2 cm.
• Mourinho no estarà decebut de que l'àrbitre de l'anada sigui portuguès. Com l'any passat.

Guardiola en cap moment diu que el fora de joc de Pedro no ho fos. I de l'àrbitre portuguès també és fàcil entendre perquè ho diu. La traducció seria aquesta:

• Si el famós Villarato, pesats dels collons, existís, no ens haurien anul·lat el gol de Pedro.
• L'any passat un portuguès amic de Mou ja ens va fer fora de la Champions. Un altra vegada no!

A mi també m'agrada més el Guardiola educat, correcte, humil i gens polèmic. Però per un dia que canvia el seu discurs, tampoc cal tant d'odi. Tantes portades, tant oportunisme. Que Guardiola està nerviós, que ja no ho veu clar, que té por a Mourinho i les seves meravelles tàctiques (Pepe i Khedira "marcant a l'home" a Xavi, Iniesta i Messi). Mil bestieses, que provoca aquesta eufòria en la que viuen. Si voleu, continuant amb la metàfora de nens de primària, és com si el que està castigat per dir paraulotes cada dia, un dia escolta com la seva profe diu "joder, vaia putada" quan li cau alguna cosa al terra i se li trenca. I el nen maleducat, que s'ha passat el curs insultant a la família de la profe, sobretot a la seva mare, s'aprofita del moment i li diu "Ja! Tu també dius paraulotes profe!"

Conclusió: són com un nen petit maleducat, que treu pitjor notes que els seus companys. El futur és seu, no hi ha dubte!