<strong>Qatar, el país</strong>

En els 121 posts que he escrit en aquest blog, i en els 9 mesos on comentava gairebé diàriament la portada del diari Marca, no havia rebut pràcticament cap crítica. Algú estava en desacord en algun fitxatge que jo proposava, o se m'ha criticat per parlar poc de 125 o de Lorenzo. Potser el més greu, va venir d'un dels col·laboradors del blog que em va assegurar que les meves bones paraules al Cajasol de Sevilla eren excessives. I de moment, el temps em dóna la raó ja que el Cajasol ho ha guanyat tot a casa menys el partit contra el Regal Barça (incloent-hi una victòria contra el Caja Laboral). I si compto això com la crítica més greu, estic dient que realment se m'ha criticat poc. Potser estava mal acostumat. No és que cregui que tingui sempre raó ni una veritat absoluta, però les crítiques en el post en el que parlava del patrocini de Qatar Foundation m'han sorprès. Ja és estrany que hi hagin més de 2-3 comentaris, que és el número habitual en el blog, però menys habitual és que els 5 comentaris "extra" siguin per criticar a la decisió de Rossell i a mi. 


Jo no sóc Cruyff, i sempre que parlo de Rossell o de Laporta no els tracto diferent. No m'agradava Laporta, que va fer moltes coses bones, i no m'agrada Rossell, que poc a poc va fent coses bones. Així doncs, no em posiciono en cap sector, intento aplaudir el que fan bé i critico el que fan malament. El més "divertit" a criticar dels presidents és la seva imatge: Laporta parlava massa, i Rossell massa poc. Tant difícil seria un punt mig? En fi, no vull canviar de tema. Parlant del meu post, deixo clar en la primera frase, que no volia parlar de Qatar com a pais, que només volia parlar del fet del patrocini. En tot aquest assumpte de Qatar Foundation, hi han dos debats: a favor o en contra de tacar la samarreta - que jo estic en contra- i a favor o en contra de Qatar com a publicitat - que encara estic més en contra-. La meva frase inicial, ja ho deixava clar subtilment:


"No serà un post per parlar de l'organigrama de Qatar Foundation. Ni serà un post per parlar de les injustícies socials i vulneracions dels drets humans a Qatar."


Ja ho dic entre línies, a Qatar hi ha injustícies socials i vulneracions dels drets humans. No ho poso en dubte, escric que no en vull parlar. A més, en un post de fa temps, ja també vaig deixar clar que aquest blog no era per parlar de temes polítics o socials del Barça. Que ens centràvem en la pilota, en l'esport. Evidentment, en ocasions hem de parlar del Barça als despatxos, però intento no entrar-hi gaire. No hem dit res del tema renovació Alves, dels comunicats de Rossell i no declaracions, de lo "soso" que és Zubi, de la renovació de Guardiola, de l'afer Osasuna i així un munt de temes. Però el patrocini de la samarreta era un fet històric. L'últim exemple de tema institucional, el trobem en aquest post, on escric sobre els canvis que ha fet Rossell i la seva junta sobre la nova entrada dels socis. Així doncs, els que m'han acusat als comentaris de ser pro-Rossell, que s'ho facin mirar.
Doncs anem al tema que per aclamació popular s'havia de tractar: Qatar.

No m'agrada aquesta foto. M'horroritza, i la trobo de mal gust. De fet, no estic gens orgullós d'escriure aquest post. No sóc dels que volen mirar cap a una altra banda, però repeteixo que la cara d'aquesta pobra dona està molt lluny de ser una pilota de futbol, o de bàsquet. Qatar és una dictadura. Podem dir que és una monarquia absolutista, però els eufemismes no són per un blog independent. Però si el públic ho vol, ppdem parlar-ne. A Qatar no hi ha eleccions i els canvis en el poder es fan mitjançant cops d'estat. La dona no té drets i està molt marginada socialment, i la tortura i pena de mort no estan abolides oficialment. Les lleis són cruels, i prohibeixen gairebé totes les llibertats fonamentals habituals en els països democràtics. 

 La única llibertat reconeguda, és la de la religió. No és, en principi, un pais regit pels principis de l'islam. S'ha de reconèixer que és un aliat entre cometes d'occident, i que en la guerra freda actual entre els païssos de l'Orient mitjà i l'occident, Qatar està de la banda d'Occident. La voluntat del país és de crear-se una bona imatge, i que els occidentals els veiem com un bon exemple del que podria ser un país islàmic modern i just. Malauradament, ni l'organització del Mundial 2022, ni el gran Premi de Motociclisme, ni el Masters de Tennis ni el patrocini del Barça poden tapar imatges com la de la dreta d'aquestes paraules. I molta gent del Barça, incloent-hi als que em van criticar el post i a mi mateix, no els hi agrada que el Barça estigui relacionat amb un país així. Citant a Martin Luther King, la injustícia en qualsevol part es una amenaça per la justícia en totes les altres. Les injustícies a Qatar afecten al Barça, això és innegable.


Però hi ha un gran però: només Qatar esquitxa al Barça? I Nike? I els partits amistosos a Xina? O els amistosos als EUA on hi ha pena de mort? Ja ho sé, això es demagògia. I oportunisme, per defensar al Barça. Però també es oportunista criticar tant a Qatar, i anar a comprar productes xinesos, o de tantes i tantes marques occidentals que tenen fàbriques de dubtosa legalitat. Al darrere del meu Iphone diu clarament: dissenyat a California, i fabricat a Xina. El món és injust, i el Barça ha perdut en part la seva virginitat de la pitjor manera. Però era necessari, i el temps dirà si Rossell i la seva junta van encertar en aquesta decisió. Qatar pot firmar els requisits dels drets humans que promou amnistia internacional, és un pais amb voluntat de millorar. No podem afirmar que no millori, i que els homosexuals i les dones estiguin considerats al mateix nivell que els homes. 


I com a reflexió final, si UNICEF no està en contra d'aquest fundació, tampoc deu ser tant terrible, oi? O ja ni podem creure en UNICEF? Jo almenys, vull creure en UNICEF, i en la millora de Qatar. Sóc un optimista, un romàntic. O un ingenu.


Informe d'amnistia Internacional sobre Qatar, del 2009: 
Qatar | Amnesty International