<strong>El retorn de Ronaldinho</strong>

Era l'estiu de 2003. Joan Laporta havia guanyat les eleccions i ens havia promés a David Beckham. Però com el Barça no jugava la Champions (prou feina vam tenir per quedar sisens) Beckham no va voler venir. I Laporta va tirar del probablement millor pla-B de la història del Barça: Ronaldinho.
Ronaldinho va venir com un brasiler jove, amb futur i que apuntava coses de crack. El volia el Manchester United i es parlava del Madrid i tot. Però les relacions amb Brasil de Rossell van fer que el Barça es fes amb Ronaldinho, i així va començar el canvi de cicle del Barça. Laporta i la nova junta van ajudar molt, però la màgia, els gols, i el somriure de l'astre brasiler ens van fer recuperar la il·lusió a tots. Va destronar a Florentino, a Zidane i al Madrid en general, i va fer que el Barça es transformés en un dels millors clubs del món des del 2004.


La primera temporada potser va ser la més espectacular. Els rivals no el coneixien, i a cada partit deixava dos o tres detalls que en parlaves durant tota la setmana. Feia gols, donava assistències, desbordava i era perillós a pilota aturada (ja fos xutant les faltes o rematant les centrades). En 3 o 4 partits ja era l'ànima de l'equip, i tot i que la primera part de la temporada va ser horrible, no va ser culpa seva. I la lesió que no el va deixar jugar contra el Madrid al Camp Nou va demostrar definitivament que era un jugador vital per l'equip.
La segona volta Ronaldinho va explotar definitivament, i el Barça va començar a guanyar partits, i a apropar-se al Madrid. En el Madrid-Barça, al Bernabeu, Ronaldinho va portar al Barça a la victòria i ens vam començar a creure que podíem guanyar la lliga. No va poder ser el primer any, però els títols no van trigar a arribar.

El seu millor moment, aplaudit al Bernabeu.

La segona i tercera temporada són les de la consagració. Dels partits contra el Chelsea. Del 3-0 i el 0-3 al Bernabeu. De l'home del bigoti aplaudint. Dels FIFA WORLD PLAYER, de la PiIlota d'Or. Van ser les dues temporades que el van convertir en mite del barcelonisme. Ell va posar de moda la salutació surfera, la música de Brasil, la roba i el color de Brasil. El seu impacte a Barcelona era brutal, i internacionalment era un reclam publicitari era increïble.
Futbolísticament, s'entenia a la perfecció amb Eto'o i amb Deco, i el Barça era un equip temible ja no a Espanya sinó a Europa. Només el Chelsea ens va frenar el 2004/2005, però l'any següent el Barça, amb Ronaldinho com a segon capità, va aixecar la seva segona Champions. I Ronaldinho va ser designat millor jugador d'aquella Champions, amb el millor gol, i millor mig campista. Era la llum del barcelonisme, i el futur semblava immillorable.

La davallada era evident i escandalosa

Però ja sabem tots que això no va ser així. Ronaldinho es va deixar anar, psicològica i físicament, i alguns jugadors de la plantilla el van seguir. Deco, Motta, Márquez són uns quants que exemplificaven la baixada del Barça. L'auto-complaença, falta de motivació i massa vida nocturna van ser la combinació de factors que va permetre al Madrid guanyar dos lligues consecutives amb un equip clarament inferior en quant a qualitat, però superior en ambició i compromís. Després de la primera lliga del Madrid, les sensacions van ser donar-li una segona oportunitat, per que se la mereixia. I no poso en dubte aquesta decisió -jo hauria fet el mateix- però amb el temps s'ha vist que va ser una decisió errònia. El fet és que Ronaldinho va marxar odiat, insultat i maltractat per una afició que havia vist com un dels seus ídols, l'home que els va tornar l'orgull de ser del Barça, s'havia passat dos anys sense fer res, i enganyant a afició i directius. Potser les crítiques van ser exagerades, però sempre t'enfades més quan més l'havies estimat. Ja diuen que de l'amor a l'odi hi ha una línia molt estreta. 


Ara que s'han calmat els ànims, crec que és just que avui mirem a Ronaldinho i no ens faci enfadar. Ja no tenim la ràbia, l'odi de saber que ens va estar enganyant durant dos anys. Quan passa el temps, crec que el judici és més objectiu que en calent, i s'ha de reconèixer que Ronaldinho va tornar la il·lusió, l'optimisme i sobretot els títols. Avui no serà xiulat a l'estadi, ans el contrari. S'ha d'emportar una ovació espectacular, com el primer partit oficial a l'estadi, on va marcar aquell gol al Sevilla. El primer de tants.