LA CLIPPERS

Aquesta temporada sí que sí. Amb el fitxatge estrella de Chris Paul, el millor base NBA junt amb Rondo o Rose, els Clippers tenen molt bona pinta i estan jugant molt bé. La unió de Chris Paul amb Blake Griffin ja crea il·lusió per si sola, però s'ha creat un bon grup de jugadors amb el veterà Billups -recentment lesionat-, el center DeAndre Jordan, el triplista ex-Cavalier amb LeBron Mo Williams,

l'aler Caron Butler i el base reserva Foye.

El cinc titular és molt competent, i presenta una de les millors duples de la lliga, tant en qualitat com en ambició guanyadora: Paul-Griffin.

Chris Paul està fent els seus números, de absolut all-star amb els seus característics 25-5-10, mentre que Griffin sempre aporta uns

magnífics 20-10, com a mínim. DeAndre no és el gran anotador, ni molt menys, però els funciona per donar seguretat i defensa dins la zona.

Aspiracions i futur:

Els veig absolutament segur dins de playoffs, en una posició entre el 3r i el 5è si segueixen així, però la baixa per lesió important de un gran jugador com Billups, que estava rendint més de l'esperat als Clippers - té 34 anys- els pot restar bastant quan arribi el moment important en els playoffs. Allà l'experiència és molt important, i trobaran a faltar Billups, que pel que tinc entès en té per tota la temporada sencera per culpa del tendó d'aquiles.

Acaben de incorporar Kenyon Martin per substituir-lo, tot i que Kenyon és un 4 i no un base, però tot i que hi surten perdent em sembla una bona incorporació. De moment porten un 16-8, però si que en els moments més importants dependran molt de les decisions i encert de Chris Paul.

MINNESOTA TIMBERWOLVES

Probablement l'equip revelació de l'any junt amb els Sixers o els Clippers. L'encertadíssima incorporació del noi del Masnou, el nostre compatriota Ricky Rubio, un jugador amb grans qualitats pel contraatac ràpid i les assistències s'adequa molt a l'esquema de joc NBA,

més que al FIBA, i la cosa millora quan l'equip al que recala és més ràpid i anàrquic ja que compta amb un entrenador, Rick Adelman, que generalment ha imposat aquest estil en els seus equips. Només cal recordar els Kings de primer lustre del segle XXI.

La destacadíssima feina de Kevin Love, estrella i líder de l'equip, en l'apartat anotador i rebotejador - és el jugador NBA amb més dobles-dobles- i les bones incorporacions efectuades (donat els pèssims resultats de temporades anteriors tenien rondes de draft molt bones, tot cal dir-ho):

Derrick Williams, actual nº 2 del Draft és un gran jugador amb bon tir i bon físic, i que amb els seus 20 anys promet i molt, Beasley el teòricament

millor aler i amb molt bona capacitat anotadora i física, i la incorporació o manteniment de secundaris com Tolliver, Ellington, Barea (jugador clau en els Dallas campions l'any passat) o Webster garanteixen una segona unitat bastant capaç.

La incorporació progressiva de Rubio en el cinc titular va crear que Ridnour quedés relegat a base reserva, però vist que no tenen un escorta millor - Beasley o Williams són 3 clars- últimament Adelman s'està assentant en l'esquema més efectiu de situar de titulars els 2 junts,

amb Ridnour d'escorta i Rubio de base pur.

Els 2 jugadors estan rendint molt bé, i inclús amb percentatges de tir millors dels que s'esperaven, sobretot tinguent en compte els dubtes que hi havien aquí Catalunya i europa en quant al tir de mitja o llarga distància de Ricky.

L'última característica important a destacar, molt positiva per l'equip és l'eclosió de Nikola Pekovic com a center titular. Suposo que quant Kevin Love fa un dia un partit amb 30 rebots te n'alegres però quant ho fa en 5 partits seguits és probable que tinguis un problema.

I Adelman ho va saber veure: el problema era que estava molt sol defensivament dins la zona, per això n'agafava tants, "masses".

El recent posicionament de Pekovic (conegut center montenegrí de 2,11m amb bones temporades en el Panathinaikos, i en el Partizan durant el lockout)

com a center titular ha significat la seva eclosió. Sol passar quan dones més de 30 minuts als jugadors que valen. I la dupla interior amb el més versàtil i àgil Love no pot fer més que beneficiar l'equip.

Aspiracions i futur

Personalment m'encanta l'equip que tenen i l'estil de joc que fan, però sí és cert que és un equip molt jove al que falta experiència per exemple a l'hora de guanyar fora de casa, d'amarrar algunes victòries i ens alguns moments clau. Kevin Love ha de ser les mans per on passin

les pilotes calentes, però amb lo poc que porten junts com a equip és molt difícil que en playoffs amb camp en contra puguin donar la sorpresa.

Els col·loco dins playoffs si segueixen amb la progressió actual i si milloren en defensa. A partir de llavors el que vingui serà de més, com a mínim aquest any.

Hi ha molta competència en l'oest per les places de 6 a 8, sempre, però aquest any els veig ja al nivell d'equips com Memphis, Utah o Phoenix.

Llegir més...

Creo aquest post per anar comentant en directe la 2a nit de l'All Star de Los Angeles 2011, a Dissabte 20 de febrer del 2011 i que ens ofereix a Catalunya la cadena Cuatro de 2.30-5.30am, igual que ahir, partit Rookies vs Sophomores i demà, dia del partit de les Estrelles.

A disfrutar senyors!!!

En cursiva escrit per Gotham

Apostes per aquesta nit, segurament en fallaré algunes perquè això dels concursos de la NBA a vegades ja se sap que és una mica de sort o motivació:

Subratllades les apostes del Edu Gironella, les de Gotham sense subratllar:
Shooting stars: Atlanta/ Los Angeles

Skills challenge: Chris Paul / Westbrook

Triplistes: Ray Allen / Gibson

Mates: Blake Griffin / Serge Ibaka


Shooting stars
Atlanta s'endú el primer concurs de la nit, que ha estat més fluix del que s'esperava, i això ja és dir molt. Gasol ha passat de puntetes pel concurs i l'equip de los Angeles no s'ha classificat ni per la final.
De moment, 1-0 pel Gironella, que ja n'ha encertat un. És el que té ser l'expert de la NBA del blog...


Per cert, els comentaristes de Cuatro t'adormen tant que poses la Sexta, mires el Tarot, i t'animes. Cony, quan tornes a Cuatro allò sembla un velatori... Sembla que només s'animaran amb el concurs d'esmaixades, però és difícil criticar-los. A gairebé tots ens passa el mateix.

Skills Challenge
No tindrà la fama, prestigi ni història del concurs d'esmaixades o del de triples, però els participants són 5 bases dels millors 6 o 7 de la lliga. Aquest any potser faltaria Rondo i Deron Williams, però hi havia Westbrook, Rose, Paul, Curry i John Wall.

La final ha estat Westbrook/Curry, i Curry ha sigut el primer a fer el circuit. Ha fet un circuit perfecte menys en un punt, però ha fet un temps molt proper al record històric d'Steve Nash. Westbrook ha sortit accelerat, nerviós, i ho ha fet tot malament. De seguida ja s'ha donat compte que no guanyava, i la victòria pel jove Curry.


Concurs de triples

Mala primera ronda en general, salvant al superfavorit Ray Allen. Especialment malament han estat el meu favorit - Gibson- i Durant, que molta gent ja s'ho esperava. Està clar que era un concurs on Durant no hi encaixava, i més si tenim en compte que tenia el 100 i pico millor percentatge de triples de la NBA. Res a veure amb els altres participants.
A la final es van classificar James Jones, i els dos Celtics: Paul Pierce i Ray Allen. Pierce és classificava en l'últim llançament, i sobre la botzina, molt Pierce, vaja.
A la final Pierce va estar millor, amb 18 punts. A continuació va llençar James Jones, que va superar a Pierce amb un 20, i tothom esperva a Ray Allen, que precisament venia de fer 20 a la primera ronda. Va començar bé però al final del primer carro i tot el segon va tenir molt mala sort, amb pilotes que li sortien de dins, incloent-hi les dos primeres tri-colors. Al final, es va quedar amb 15 punts, i per tant tercer.
L'Staples, per cert, ben content. Hi havien 2 celtics dels 3 finalistes, i no en va guanyar cap.

Esmaixades
A les 4 i poc de la matinada començava el concurs de mates. A destacar en la 1a ronda el mate de JaVale McGee posant una altra canasta al costat de la original i esmaixant amb l'esquerra en un aro i amb la dreta amb l'altre, i el de Griffin girant 360º però amb els braços sobre el cap tot el temps.
Serge Ibaka, jugador dels Thunder que segurament serà nacionalitzat espanyol i podrà jugar amb espanya i que està fent una magnífica temporada, no va passar a la ronda final, tot i que per mi el mate desde just la línia de tirs lliures, i sense trepitjar-la, hauria de valdre un 50. Tot i que com es sap aquest mate ja ha perdut la seva originalitat. Els comentaristes de Cuatro es van queixar molt de que el mate de agafar el peluix amb la boca i esmaixar merexia més, i potser sí que és veritat, més per la originalitat que per dificultat crec jo. Demar DeRozan, company de Calderon als Raptors va fer bons mates, però va haver de repetir bastant i no va ser excessivament original. Bon matador però el xaval aquest.
El fet és que a la ronda final es van enfrontar McGee i Griffin. En aquell moment Griffin va montar la parafernàlia per realitzar el mate final.
Tot el món que segueix la NBA portava mesos esperant els mates de Griffin. Griffin estava a la final del concurs de mates i estava preparant algo. Molta expectació. El jurat format per les llegendes del concurs i de la NBA Clyde Drexler, James Worthy, Dominique Wilkins, Brent Barry i Julius Erving expectants i divertits, al cap i a la fi això és un especacle més que bàsquet. Entra un cotxe elèctric -gest ecologista i maco- i entra després un coro de gospel cantant la cançó "I belive I can fly" de la gran pel·lícula Space Jam de Michael Jordan i WB (http://www.youtube.com/watch?v=gWDmau1Vbxs). Tot preparat. I el mate va estar bé, però segons la meva opinió podria haver estat el millor mate de la història, o sinó un dels més impressionants i recordats si Blake Griffin hagués saltat per sobre la cabina del cotxe. Va donar molt la sensació que saltar per sobre la part frontal, la zona del capó, no li era tant difícil.

Torn de McGee, que havia esmaixat amb 3 boles, mate original però poc dificultós, i en la ronda final s'enfrontava a quasi tot. El públic i seguidors volien Griffin campió. Personalment reconeixo que també anava amb Griffin. El fet que JaVale McGee faci 2,13m resta dificultat als mates que fa. Als espectadors sempre els agrada un xaval que amb 1,80m pugui esmaixar, com és el cas de Nate Robinson, que va guanyar el 2009 i 2010 amb 1,78m. A McGee no li va sortir el mate tocant el cantó del taulell i girant 360º a l'aire, així que va assegurar i el resultat va ser poc vistós.
El títol es va quedar a Los Angeles, a l'heroi local dels Clippers, un jugador que al mes de febrer ja és segur que serà rookie de l'any de llarg, i que no només sap fer mates. Un jugador amb un gran carisma i magnetisme davant la càmara. Únic en la seva posada en escena, blanc, pèlroig, hipermusculat, amb cara d'orangutà (amb tot el respecte) i es veu que molt educat dins i fora la pista, gràcies a l'educació que a diferència de molts jugadors de la NBA sí que li va poder proporcionar la seva família. Griffin va aixecar el trofeu i espero, personalment, que algun dia algun matador accepti el repte de saltar-se un cotxe sencer.
Si Spudd Webb amb 1,70m podia fer mates, i dic per experiència que inclús amb 1,85m has de ser un superdotat físic per fer-ne, què no poden fer Griffin, LeBron, Kobe o els joves matadors?

La verdadera dificultat d'esmaixar. Manute Bol (2,32m, d.e.p.) al costat d'Spudd Webb (1'70m) -imatge no retocada, a la dreta-.

Llegir més...