<strong>L'amor pel Barça </strong>

L'any 1999 ja feia algunes temporades que Cruyff no entrenava al Barça. L'any de Ronaldo i Robson havia estat bonic, igual que les dues lligues del malcarat Van Gaal. El Barça ho feia bé, però els anys del Dream Team sempre venien a la memòria, i es trobaven a faltar. Al 1999 pràcticament només recordo a Guardiola d'aquell equip que quan jo tenia 6 anys va guanyar la primera Champions. Als 8 anys vaig veure a Romario, i es la primera memòria juntament amb Guardiola d'un futbolista concret que tinc. M'encantava Guardiola perquè tot i ser esprimatxat, i amb aparent poques qualitats mai perdia la pilota i era un capità d'aquells que et fan sentir orgullós. I Romario, doncs perquè era Romario. Aquell any seu només va ser superat per Ronaldo dues temporades després. Aquests són els meus primers records del Barça, i del futbol. I és que a casa no van ser mai molt "futboleros".

De fet, menteixo. Quan dic a casa, em refereixo als que hi som ara. A ma mare mai li ha agradat cap esport, i al meu pare el futbol el mira si el donen per la tele en obert, si juga el Barça, i amb molts més condicionants. No és ni molt menys un apassionat. Sempre recordo la frase de la meva àvia, la que viu amb nosaltres, que només li agradava mirar les tandes de penal, perquè era ben ràpid i ho entenia. Però si que recordo, llunyà però amb una melancolia estranya i fins i tot impròpia en mi, els partits que mirava amb el meu avi. Els del Barça al sofà, els dissabtes que el feien en obert i els dies entre setmana que jugava copa, o Champions.

Jordi Culé, personatge mític dels 90

El meu avi tenia més de 70 anys, i si recordo una cosa molt clara: mai tenia fe en l'equip. El Barça il·lusionava fins el novembre, on any rere any encadenava una sèrie de mals partits que l'aficionat típic del Barça ja donava per definitiu. Un altre any perdut. Després de la final d'Atenes al 1994, no van ser anys precisament brillants del Barça a Europa. L'any de Robson es va guanyar la Recopa, però la setena del Madrid va fer molt de mal. I el barcelonisme, tot i Cruyff, encara érem pessimistes crònics. No sempre era així, però la temporada 98/99 ho va ser en la Champions. Es va guanyar la lliga, però molt poca gent estava contenta amb l'equip. Cada vegada estàvem tots més farts de Nuñez, i recordo l'inici de la temporada 99/2000 parlant-ne amb el meu avi. Feia tot molt mala pinta, els fitxatges, l'entrenador i tot en general. Oi tant, que ho recordo. El pessimisme típic, la mala sort crònica, la desgràcia del culer. Per desgràcia, encara que sembli impossible, el pitjor no va ser aquella temporada. El pitjor va ser que es va morir el meu avi, al setembre. No diré que amb ell va morir la meva afició al futbol ( això no es Tele5 ), però no va ajudar. Jo mirava al Barça amb el meu avi, amb la bufanda de les 4 lligues de Cruyff com a amulet. I ja està, no hi havia més. Cap més costum, cap més amulet, cap més història tendra o bonica. Era senzill, però era "lo nostre".

I és que aquesta bufanda, fa uns 20 anys que la tinc al sostre de la habitació penjada. La treia cada vegada que el Barça jugava contra el Madrid, alguna final, o en les grans nits europees.
No l'he tornat a desenganxar del sostre. Ni durant la travessia del desert (els 5 anys sense títols), ni en els anys de Ronaldinho i Rijkaard, ni amb Messi i Guardiola. No ho faré mai.

1999, l'any del centenari

Acabant d'escriure, penso que potser tot això m'ho he anat dramatitzant jo. Que tampoc li agradava tant el futbol, i que probalement quan tenia 14 anys vaig agafar la bufanda per alguna cosa, i no li vaig donar la més mínima importància. Potser va ser el meu pare que m'ensenyava el Dream Team a la televisió i jo no me'n recordo. Si és així, perdó, papa. Però faig més cas a la segona meitat de la meva vida. La que he passat sense el meu avi, la que m'he fet més gran i conscient de les coses. La que recordo molt millor.
Tinc 25 anys, i en la segona meitat de la meva vida el Barça ha guanyat el que no havia guanyat en els seus 100 anys d'història. I ja sigui escrivint aquí, escoltant a Guardiola parlar a una roda de premsa, i sobretot veient jugar a l'equip, sempre hi ha algun moment que trobo a faltar el meu avi. I sobretot, em sap greu que s'ho hagi perdut. Avui era el seu aniversari.

El post, per molt que ho sembli, no està dedicat al meu avi. És per la meva àvia, que el troba a faltar molt més sovint que jo. Potser no t'ho semblo, però també el trobo a faltar.