<strong>Barça 89 - Madrid 55, crònica d'una humiliació històrica</strong>

L'any passat el Barça i el Madrid van disputar 7 partits, dels quals només 1 el van guanyar els blancs. El Barça ha eliminat el Madrid en totes les competicions ens les que s'han enfrontat els últims 2 anys, conquerint de passada 1 lliga, 1 copa del rei, 2 supercopes d'espanya i 1 eurolliga. Però situem-nos en el moment actual i en el partit de divendres vespre.
Un 89-55 entre Barça i Madrid és alguna cosa més que un resultat.
En aquest país on l'esport rei és, sense cap mena de dubte i a kilometres de distància del 2n, el futbol, a vegades es menysprea el que passa en les denominades "seccions" dels equips grans.
El bàsquet, pel Madrid i pel Barça és simplement una secció més. I sovint aquesta secció és deficitària i necessita d'ingressos provinents del futbol per resistir a cops de talonari les envestides d'equips i clubs purament de bàsquet, com son l'Estudiantes, la Penya, el Màlaga, el Manresa o el Baskonia. Però entres els 2 grans clubs "espanyols" fa anys que s'ha instaurat una diferència, tant en futbol com en bàsquet. Un equip, el Barça, té diners per fitxar, molts, però no es deixa emportar per l'angoixa ni pel dèficit de títols i recolza la cantera, quan els jugadors canterans s'ho valen. L'altre, el Madrid, com en el futbol, encara ara en ple 2010, no sap a què juga. I això es converteix en una voràgine de fitxatges i més fitxatges cada any per poder desbancar el màxim rival.. i en el cas del bàsquet, on no només hi ha 2 absoluts dominadors, també poder superar al Baskonia o l'Unicaja.

Aquesta voràgine de fitxatges ha arribat a portar al 1r equip de bàsquet a un moment en el qual els jugadors ja no saben ni qui tenen al costat ni qui els entrena ni a què juguen ni com defensen.
La tornada a la presidència del mecenes i ser superior Florentino Pérez l'any 2009, un president que mai ha negat el fet que no li agrada el bàsquet, va conduir l'entitat a crear un equip absolutament nou, gairebé partint de 0 i resituant els millors jugadors de l'equip a rols de banqueta i minuts d'escombraries. Aquest són els casos de Felipe Reyes o Bullock.

L'any passat el Madrid va realitzar la "friolera" de 11 fitxatges : Novica Velickovic, Travis Hansen, Pablo Prigioni, Darjus Lavrinovic, Jose Garbajosa, Marko Jaric, Ante Tomic, Rimantas Kaukenas, Sergi Vidal, Van der Spiegel, i l'entrenador més cotitzat i més car, Ettore Messina, pretès molts d'anys pel Barça (sort que no el vam fitxar..) provinent del clar dominador d'Europa els últims 5 anys, el CSKA Moscou.
Val a dir que en el bàsquet el número màxim de jugadors per equip és de 12, i que van sonar i intentar fitxar molts d'altres (Maric, Nocioni, Rudy, etc etc).

Aquest any, molts dels jugadors fitxats a cop de talonari (i no a preus precisament baixos) ja no segueixen en plantilla. L'equip s'ha tornat a renovar, i sense aprendre dels errors, s'ha tornat a renovar tot en base a noms, no en base a jugadors i el que pugin aportar a l'equip.

Aquest estiu el Madrid va realitzar 6 fitxatges més: D'Or Fischer, Nikola Mirotic, Clay Tucker, Sergio Rodríguez, Carlos Suárez ( amb 1.100.000€ el 2n fitxatge més car de la història del basquet espanyol) i Pablo Aguilar, pel qual en van pagar 340.000 per acabar cedint-lo al CB Granada i després al CAI.
La baixa del millor jugador del Madrid en aquesta dècada, Louis Bullock, ha sigut coverta pel gran (i molt irregular) tirador, Clay Tucker. S'ha fitxat a un altre base, Sergio Rodríguez, quan els altres 2 bases, Prigioni i Llull reclamen la titularitat.. i per mèrits.

El resultat de tot això: 0 títols i pallisses adverses històriques.
El seu màxim rival i actual campió de l'Eurolliga, el Regal Barça, només ha realitzat un cambi respecte l'excel·lent anterior temporada: Kosta Perovic, que cobreix la baixa del gran Jordi Trias, el qual ha sigut traspassat al DKV Joventut. I el solídissim bloc ha millorat encara més amb el pas del temps. Com un bon vi.
El club ha decidit donar continuïtat a 2 llegendes del club com són Roger Grimau i Gianluca Basile. Així com també als bases Victor Sada i Jaka Lakovic.
Qualsevol d'aquests 4 jugadors podrien ser "pasto" de banqueta en equips d'èlit europea, tant per la seva edat com per la seva "baixada" de rendiment. Però no en aquest Barça.
Aquest Barça és un equip que aposta pel bloc, per l'esforç, per una de les millors defenses de la història del bàsquet modern, per un atac demolidor i ràpid, per transicions ràpides i decidides.
I en aquest joc, té sentit el conservar aquests 4 jugadors.
L'atac constant i amb un encert increïble està garantitzat amb el millor aler d'europa, per a mi, Juan Carles Navarro, i amb reforços de luxe com son Fran Vázquez, que ha trobat el seu lloc a Barcelona, Pete Mickael, Terence Morris i la tècnica i cap fred de Lorbek. La visió, fluïdesa i repartiment de joc tambè estan garantides amb Ricky Rubio, un dels millors bases actuals, i aquest sí, fitxat a cop de talonari al DKV fa 2 temporades.

De tot això en treiem una conclusió, una conclusió que sembla que el president merengue no ha arribat a entendre mai (no llegeix blogs o diaris?): no son els noms, és el bloc.
A Barcelona van arribar jugadors que ho havient guanyat tot a europa. Però es van unir, es van sentir altre cop com a casa i van aconseguir millorar el que ja eren. Se'ls hi va donar un temps d'adaptació, i quasi no el van necessitar, semblaven fets per jugar junts.

A Madrid, el període d'adaptació sembla tant curt que els jugadors ja tenen les maletes fetes a casa per marxar quants els hi ho diguin. I crec que aquest és el problema.
L'any passat, com en el futbol, tenien una plantilla excel·lent, però no se sap a déu de què ni perquè, s'ha tornat a canviar la cara a l'equip en busca de millora.
D'això, en temps de Gaspart i en les portades de diaris madridistes, se'n deia Canguelo.
L'angoixa pels títols del màxim rival porta a pensar en calent i a fitxar i fitxar. De les baixes ja se n'encarregarà el waterboy o algun recepcionista del club.

I arribem a divendres passat, derrota per 34 punts, davant un equip que té la moral guanyadíssima, consolidat i encara més fort, campió de tot i amb més ambició encara.
El grup no sap com guanyar els rivals ni qui són els companys d'equip o què se'ls hi dona millor, i l'entrenador desdibuixat fa canvis erronis i perd el respecte dels tècnics rivals.