<strong>Rossi a Ducati</strong>

Valentino Rossi se'n va a Ducati. Va donar un ultimàtum a Yamaha l'any passat, deixant que triessin entre Lorenzo i ell, i com Yamaha no va voler, ha decidit anar-se'n. Ho va fer públic al finalitzar el gran premi de la República Txeca, però ja feia mesos que tothom ho sospitava. S'ha parlat molt de que té por a Lorenzo, de que es veu superat per ell. I potser és veritat, potser es comença a notar vell i té por a que el seu company d'equip el superi. Lorenzo és una versió més jove, i potser un punt més xulesca de Valentino. Agressiu dins i fora la pista, té tants fans com crítics. Però la qualitat és innegable, i si hi ha d'haver un digne successor del més gran, es comença a pensar que podria ser Jorge Lorenzo.


Era l'agost de 1996, i el Barça estava de capa caiguda. Portava dos anys molt dolents després del Dream Team, i només la contractació de Ronaldo il·lusionava al barcelonista que porto dins. Des de feia un any o dos, els diumenges al matí em mirava el campionat de motociclisme amb el meu pare, on Doohan feia literalment el que volia i un jove català intentava sense èxit guanyar-lo. Un tal Àlex Crivillé. Doncs aquell diumenge d'agost, a la República Txeca, Crivillé per fi va guanyar a Doohan, en la primera arribada amb "foto finish" de la història. Però abans de començar la cursa de la categoria reina, van posar una repetició del final de 125cc. Un italià boig, que havia passat quart al començar la última volta, havia avançat als 3 pilots que el precedien fent-ne caure a un a la última corba i havia guanyat la cursa. Els comentaristes deien que era una jove promesa del motociclisme italià, i que quan es calmés podria tenir opcions al campionat.
No mentiré dient que des de llavors vaig mirar sempre 125cc, seguint les evolucions de Valentino, però si que quan en parlaven escoltava. O si podia mirava 125.
Aquell noi italià, es va calmar relativament a dintre la pista, però és a fora on es va començar a fer famós. La celebració al gran premi de Catalunya, on un amic seu vestit de gallina li va agafar la moto i el va portar fins al podi, estaria multada i prohibida actualment.


Van anar passant els anys, i després de guanyar 125cc, va trigar dos temporades a guanyar 250cc. Amb la retirada de Doohan, van arribar els mundials de Crivillé i Kenny Roberts Jr, i tothom esperava un altre gran campió. I havia de ser Rossi o Biaggi (que venia de guanyar 4 anys seguits 250cc, quan Rossi estava a 125cc).
En la seva primera temporada, Valentino Rossi no va tenir la Honda oficial de Doohan. Encara tenien a Crivillé com a pilot nº1. El que si va aconseguir Rossi és la millor herència de Doohan: Jeremy Burgess com a cap d'enginyers i el propi Doohan com a conseller.
La resta de la història ja la coneixeu tots, Rossi amb la Honda oficial va guanyar el Mundial de 500cc, i el de MotoGP 2 vegades consecutives. Ja tenia 5 mundials, i l'únic repte que va trobar va ser enfrentar-se a Honda, deixant-los per anar a la marca rival: Yamaha.


Potser la frase més celebre de Jeremy Burgess és: per la victòria, el 80% és el pilot i el 20% restant la moto. Honda mai va creure en aquesta frase, però malauradament Rossi si. I Rossi i Burgess se'n van anar d'Honda, enfadats amb els dirigents i amb ganes de demostrar que ells dos sols podien fer el que ningú havia fet. I ho van fer a lo gran: guanyant 2 mundials consecutius amb una moto que com molt bé diu Rossi en el seu comiat, era menystinguda per tothom. Llavors van venir els anys dolents de Rossi, on va perdre 2 mundials consecutius per culpa de la fiabilitat el primer (va trencar 5 motors) i per culpa dels pneumàtics el segon. També es diu molt que eren anys on estava distret per poder fer el salt a la F1, i on la falta de rivals van provocar la falta de motivació.
El cas es que orgullós com pocs, Valentino va recuperar el seu tron i va guanyar 2 Mundials més, l'últim contra el seu company d'equip Jorge Lorenzo. I així arribem a l'inici d'aquesta temporada.


Els últims dos anys hi han hagut 4 pilots molt bons, favorits els quatre per endur-se el títol: Rossi, Stoner, Pedrosa i Lorenzo. El Rossi és d'una altra generació, els hi treu més de 5 anys a cada un. I per molt Valentino Rossi que siguis, l'edat no perdona i als contractes es nota. Apostar per Lorenzo o Pedrosa és apostar pel futur, i Rossi ningú sap quants anys li queden.
Jo no sé si és una opció de covard com diuen els detractors, (que si marxa a Ducati per després culpar a la moto si no guanya), però crec que és una decisió forçada per les circumstàncies. Rossi està fart d'evolucionar (amb Jeremy Burgess) una moto que sense ell ningú sap on estaria, i que Yamaha no li reconegui aquest mèrit. Lorenzo va caure al millor equip, amb una moto increïble que només havia de posar a punt cada Gran Premi. Ja va fer posar el mur perquè Lorenzo no copiés la seva posada a punt. 
I així, ell vol que quedi clara una cosa: com farà Lorenzo la moto per l'any següent? Si Lorenzo l'any següent no guanya, sempre quedarà a la memòria de la gent que Lorenzo va gunayar per que tenia la millor moto, construïda i feta per Valentino Rossi.


La opinió final? Coneixent el caràcter de Rossi, el que fa és tornar a demostrar que ell és el millor. O almenys intentar-ho. Se'n va a Ducati, segurament sense Burgess, a agafar una moto que només sap portar Casey Stoner, i a fer-ne una moto campiona. Si podrà o no, el temps ens ho dirà. 

La carta de comiat de Vale

És molt difícil explicar en poques paraules com ha sigut la meva relació amb Yamaha en aquests set anys. Han canviat tantes coses des d'aquell llunyà 2004... però sobre tot ha canviat ella, la meva M1. En aquella època, era una pobre MotoGP de meitat de graella, ridiculitzada per molts pilots i mecànics. Ara, després d'haver-la ajudar a créixer i millorar la veig allà, somrient al seu box, estimada i volguda, tractada com la primera de la classe. 
La llista de persones que han fet possible aquesta transformació és llarguíssima, però jo voldria donar-li les gràcies sobre tot a Masao Furusawa, Nakajima i al meu Atsumi, en nom de tots els enginyers japonesos que han treballat dur per a cambiar-li la cara a la nostra M1. Jeremy Burgess i tots els nois del meu equip que van cuidar d'ella amb amor per tots els circuits de tot el món, i també a tots els homes i dones que han treballat per Yamaha en tots aquests anys. Ara, no obstant, ha arribat el moment de trobar nous desafiaments, el meu treball aquí ha conclòs. Igual com les boniques històries d'amor que també acaben, però deixen bons records, moments com aquell primer petó que ens vam donar sobre la gespa de Welkom la M1 i jo, quan ella em va mirar directament als ulls i em va dir: "T'estimo".


Valentino Rossi.